Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



diumenge, 20 de setembre del 2009

Mai t'ho havia dit

Mai t'ho havia dit, però...
l'esclat de la teva mirada
és llum de sol:
Si et mire als ulls
veig muntanyes d'esmaragda i pins;
Si em mires quan no et veig
puc sentir com la gelor del meu pit es fon,
i em despulles d'engany i traïció.
Mai t'ho havia dit, però...
hi ha silencis teus que sé interpretar.
No cal que m'expliques,
sé que te'n vols anar;
No per necessitat,
no per mi.
"El meu destí és volar"- dius,
i així pretens explicar allò que no té explicació,
que és perquè si!!
Mai t'ho havia dit, ni t'ho diré, però...
Jo sé que no és cert,
tu fas el teu camí
i el vols ben lluny de mi.
Pots anar tranquil,
no et seguiré,
doncs no és això el que vull:
era només tot,
de tu.
Mai t'ho havia dit, però...
- no ets sincer,
- no tens imaginació,
- no ets especial,
- no saps besar.
Mai t'ho havia dit, però...
(sempre t'he estimat).




















dijous, 17 de setembre del 2009

He visto la luz




Bertha em passa un premi del qual dubte que tinga dret a guanyar-lo, (Moltes gràcies Bertha, després et convide a una misteleta, jeje!) però ací està... Ah si, li he de passar el premi a algú: Acuéstese, t'ha tocat!

I com és alguna cosa de la llum, he buscat algunes cites sobre el tema, a veure què us semblen:



La soledad, si bien puede ser silenciosa como la luz, es, al igual que la luz, uno de los más poderosos agentes, pues la soledad es esencial al hombre. Todos los hombres vienen a este mundo solos y solos lo abandonan.
Thomas De Quincey (1785-1859)

(A qui no li fa por aquesta frase???)


Aquesta m'ha recordat a tu, Eli:

La sonrisa cuesta menos que la electricidad y da más luz.
Proverbi escocés

Aquesta per als pesimistes:

La sombra no existe; lo que tu llamas sombra es la luz que no ves.
Henri Barbusse (1873-1935)


Què curiós, en aquest moment se'n acaba d'anar la llum! (bé, no exactament, fa una estona vull dir), hi ha tormenta, i de sobte s'ha quedat la casa a fosques... He encés les veles del rastrillo Zen que feia anys que tenia sense encetar encara, l'encens amb olor a vainilla, i m'he vist envoltada d'una pau i tranquil.litat que feia temps no tenia. Acostumats com estem a seure al sofà i veure el que ens posen, a no pensar, i a no-ser; a la fi ens adonem de que no tenim temps per a nosaltres, el perdem inútilment.


A veces de noche, enciendo la luz para no ver mi propia oscuridad.
Antonio Porchia (1886-1968)

diumenge, 13 de setembre del 2009

Avui toca Tosca

Ho sent, no puc evitar-ho, quan passe un temps sense escoltar alguna òpera em ve el mono de seguida. Vaig alternant, escolte o veig alguna que tinc encara sense encetar i que no conec, o torne a repassar una de les meves preferides. Si és un dia trist i ple de núvols més encara. I s'ha de posar el volum ben alt, per a que arribe abans, fins que tremolen les cordes que tenim a dintre del cos, fins que la música et fa vibrar.
Floria Tosca és un personatge que m'encanta: coqueta com ella sola, com a cantant que és, possessiva i gelosa, però amb gràcia, i enamorada de la vida i del seu pintor particular Mario Cavaradossi.
Ací veiem a Mario pintant un retaule d'una església, on transcorre part de la història. I ell, com a pintor realista que és, s'inspira en una bella dama que ha vist. Encara que ell està enamorat de Tosca, pinta els ulls de la verge del retaule del mateix color que els de la misteriosa dama: blaus.


Recondita armoniadi bellezze diverse!...E' bruna Floria,l'ardente amante mia,e te, beltate ignota,cinta di chiome bionde!Tu azzurro hai l'occhio,Tosca ha l'occhio nero!L'arte nel suo misterole diverse bellezze insiem confonde:Ma nel ritrar costeiIl mio solo pensiero,il mio sol pensier sei tu,Tosca, sei tu!
Com podeu observar, ell deixa ben clar qui és la dama que realment estima, malgrat les recriminacions del sacristà que està fent-li a cada moment que vol dir més o menys "pinta i calla"!
Ah però com que la vida està plena de complicacions i més en la òpera, un greu incident farà que la nostra Tosca perda la seva felicitat. Intentant ajudar a un pres polític (que crec que era germà de la misteriosa dama del quadre), Cavaradossi és fet presoner pel malvat Scarpia.
Aquest personatge, intentarà mitjançant un xantatge a Tosca, prendre-la per la força i casar-se amb ella.
En aquest moment ella lamenta la seva sort així:

Vissi d’arte, vissi d’amore,
non feci mai male ad anima viva!
Con man furtiva
quante miserie conobbi aiutai.
Sempre con fè sincera
la mia preghiera
ai santi tabernacoli salì.
Sempre con fè sincera
diedi fiori agl’altar.
Nell’ora del dolore
perchè, perchè, Signore,
perchè me ne rimuneri così?
Diedi gioielli della Madonna al manto,
e diedi il canto agli astri, al ciel,
che ne ridean più belli.
Nell’ora del dolor
perchè, perchè, Signor,
ah, perchè me ne rimuneri così?

Scarpia li promet que, a canvi del seu matrimoni amb ella, l'afussellament del seu amant serà només una farsa, les armes dels guardies faran només soroll però no feriran a Mario. I el millor moment per a mi de l'òpera és aquest: el pobre Cavaradossi està a punt de ser afussellat, es troba al Castell de Sant Angelo, i és en aquest moment quan més s'estima la vida, així crida i diu:

E lucevan le stelle… ed olezzava La terra… stridea l’uscio Dell'orto… e un passo sfiorava la arena.. Entrava ella, fragrante, Mi cadea fra le braccia ... Oh dolci baci, o languide carezze, Mentr’io fremente La belle forme discioglea dai veli! Svani per sempre il sogno mio d'amore ... L’ora e fuggita ... E muoio disperato! E non ho amato mai tanto la vita!

dissabte, 5 de setembre del 2009

Nit de peli a casa: "Báilame el agua"

Ara, després de veure aquest film, no entenc com no em motivaba abans el seu títol. Ja té molts anys aquesta obra de Josecho San Mateo (és de l'any 2000, però el meu temps personal segueix unes lleis de moviment pròpies, crec que va una mica més lent) i no l'havia vista fins anit i he de confessar que m'ha deixat un cert regust amarg i gris.

Més enllà de l'estètica "xunga" del món del carrer, les drogues i la prostitució, es troba l'esclat dels protagonistes representats per Unax Ugalde i Pilar López de Ayala, embeguts de sentiments d'amistat, d'amor, de vida...

És la seva pròpia forma de vida, inconcebible per a la societat actual, incerta i caòtica, però que és seva, i per això lliure.

Durant l'estona que he passat mirant-la, m'he fet moltes preguntes (sobre tot "per què?"), he rigut, he comprés, m'he confós, he jutjat, he patit, he plorat... M'ha agradat.



BÁILAME EL AGUA
Báilame el agua.

Úntame de amor y otras fragancias de su jardín secreto.
Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor.
Sácame de quicio.
Llévame a pasear atado con una correa que apriete demasiado.
Hazme sufrir.
Aviva las ascuas.
Ponme a secar como un trapo mojado.
No desates las cuerdas hasta que sea tarde.
Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro, que no sea tuya ni mía, que sea de todos.
Líbrame de mi estigma.
Llámame tonto.
Sacrifica tu aureola.
Perdóname.
Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora.
No me arrastres.
No me asustes.
Vete lejos.
Pero no sueltes mi mano.
Empecemos de nuevo.
Sangra mi labio con sanguijuelas de colores.
Fuma un cigarro para mí.
Traga el humo.
Arréglalo y que no vuelva a estropearse.
Échalo fuera.
Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora.
Sueña retorcido.
Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigos.
Dame la llave de tus oídos.
Toca mis ojos abiertos.
Nota la textura del calor.
Hasta reventar.

Sé yo mismo y no te arrepentirás.
¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos.
Yo te enviaré a los míos.
Píllate los dedos.
Los lameré hasta que no sepan a miel.
Hasta que no dejen de ser miel.
Sal, niega todo y después vuelve.
Te invito a un café.
Caliente claro.
Y sin azucar. Sin aliento.