Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dilluns, 17 d’abril de 2017

Pont



Havia escoltat a la meva vida anterior històries que parlaven d'un túnel on es veia una llum a la fi. Però al meu cas no va ser així, no era un túnel, era un pont. Al principi no sabía ben bé què era, perquè només hi podia veure llums de colors, blau i taronja, i dues portes amb llums blanques, una a cada extrem. La sensació era estranaya, com si no hi hagués atmòsfera ni gravetat. Tampoc hi havia temps. Era un pas cap a altra dimensió de l'existència on jo em trobava al punt mig del pont. No estava sola, hi havia més gent que coneixia de vista; eren les persones que viatjaven amb mi al mateix vagó de tren. Ens miràvem amb la mateixa expressió de no entendre el que estava passant, on èrem o què erem. Una porta va començar a parpellejar, semblava que estava indicant que havíem de decidir cap a quina anar, un extrem o l'altre. Una era la vida com la coneixem, es veia a l'altra part la ruïnosa situació en què havia quedat el vagó, foc i fum, desgavells enmig de crits que reclamaven ajuda, caos.
A través de l'altra porta es veien estels, com un univers de galàxies infinit. Molta gent que estava prop d'aquesta porta continuava endavant sense vacil.lar, i de sobte es podia veure que en travessar-la es descomponia el cos en una transformació de petites partícules que brillaven i es perdien a l'espai... però no desapareixien, es podia sentir la seva energia. Era com un estat de Pau. La porta de la vida, del caos, anava perdent intensitat, i sentia que si no em decidia aviat hauria de seguir cap a la transformació inevitable de l'univers. Em mirava les mans i semblava que anéssin perdent matèria, es feien transparents poc a poc i no les sentia. Sense adonar-me'n estava avançant cap a la porta de llum intensa, estava prop de la meva transformació i em deixava portar en aquest surar agradable fins que vaig sentir que algú cridava el meu nom amb força. Vaig girar ràpidament, canviant de direcció i corrent com podia, mentre el meu cos anava desapareguent, fins a la porta intermitent que portava al caos i a la vida.

Imatge proposta per RELATS CONJUNTS d'aquest mes.

7 comentaris:

Elfreelang ha dit...

ostres el primer que llegeixo....és curiós com els ponts ens fan pensar en traspàs, en transicions ...molt bon relat !!!

artur ha dit...

En l'últim moment , t'aferres a la vida si tens una veu que et crida cap a ella , si no hi és....

XeXu ha dit...

M'has fet pensar en una de les noves cançons dels Amics de les Arts, la que dona nom al nou disc. I és que fins l'últim moment no ho hem de donar tot per perdut.

M. Roser ha dit...

una decisió empre és difícil i en aquest cas era tota una aventura...Si triava el caos de la vida podia ser molt agradable sempre que algú li esperés, sinó convertir-se en una petita estrella és com un somni...Tocar de peus a terra, o volar!!!
Bon vespre, Ada.

Pere ha dit...

No hi ha moltes oportunitats de tornar enrere i seguir amb aquesta caòtica vida que tant ens agrada.
Al final un dia passarem el pont fantàstic que has imaginat ... potser a l'altra banda hi trobarem un altre caos ... increïble i preciós.

Bona nit Ada.

Carme Rosanas ha dit...

Aix! Quins dubtes.... deixar-se anar és temptador. Aferrar-se a la vida també. Poder triar ha de ser difícil.

Bon relat, Ada! Un aplaudiment.

Glo.Bos.blog ha dit...

La veu de una persona que estimem pot ser l'ancora que ens lligi aquest món, un món imperfecte i caòtic, però nostre.
La mort pot esperar.