Fa molts anys que escolte aquesta cançó i des del primer moment em va captivar. Era molt jove, i passava les hores "estudiant" a la meva habitació, sobre tot les de les nits, però sovint tenia el cap a altres llocs, molt llunyans, i viatjava a aquests escoltant jazz.
Diuen... que primer tenies algun romanç
i que el teu cor es va cremar amb una flama
però va ser només un parpelleig
que prompte es va esvair.
Més tard, amb la desilusió
marcada al més profund dels teus ulls,
aprens que els ximples en l'amor
creixen prompte i es fan savis.
Els anys t'han canviat,
d'alguna manera,
i et puc veure ara:
fumant, bevent, mai pensant en el futur,
indiferent...
Diamants brillant, ballant i quedant amb desconeguts
a un restaurant.
Realment era això tot el que volies?
No, Sophisticated Lady,
ho sé:
Tu trobes a faltar
l'amor que vas perdre fa temps;
i de nit,
quan ningú et veu,
plores.