Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



diumenge, 17 de maig del 2015

Els nostres cotxes

Quan pensem en el què hem recorregut al llarg de la nostra vida, deixem sempre a part objectes que, per raons d'utilitat ens han acompanyat una temporada. I de vegades, ens ve el record.
Quan era petita teníem aquest Dyane 6, que pel meu germà i per mi era el millor cotxe del món, perquè era descapotable!! i quan fèia bon temps, anàvem a la platja amb la capota replegada, i ens deixaven treure els braços per dalt, i cridar al vent... 


Si, era com aquest, però no sé per què, estava més descolorit. Potser l'havia heretat mon pare del iaio, i ja era vellet en aquells temps, però el disseny trobe que és preciós!
Després, quan vaig començar a fer pràctiques de conduir, em van deixar que utilitzara el cotxe nou del iaio, que ja no estava i el vaig heretar jo. Era aquest:


Un Citroen Visa d'aquest color que no sé per què va sortir al mercat, perquè és un color horrorosament... entranyable. Era nou i ja semblava vell. El meu avi se l'estimava com si fora un Porche. Sempre el tenia molt nèt i no passava mai dels 40 km per hora. Només treure'm el carnet de conduir, vaig agafar la primera curva i vaig topar-me amb una furgona... Però després ja em van deixar que li donara tots els cops com foren necessaris per a aprendre a conduir sense ser un perill per a la humanitat. 


L'interior d'aquest cotxe  em semblava prou futurista.

Després de la universitat, comence a treballar i ja vaig poder comprar-me un cotxe més o menys nou, i supose que cada vegada necessitarem cotxes més grans, on càpiguen els instruments, els trastos... i qui sap! 
Però al meu cor, si és que existeix un cor d'estima als vehicles que hem utilitzat al llarg de la nostra vida, sempre estaran aquests dos per excel.lència. Aquests formen part dels primers records de la meva vida, i dels primers somriures que recorde.
I vosaltres? quin cotxe teníeu? Potser seria bonic també, però... De segur que no era descapotable!



12 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Tens raó, mai no he tingut cap descapotable... :)

Jo recordo dos cotxes que va tenir el meu pare. Un era un Stromberg molt vell, que a més a més delscseients del davant indel darrere tenia unes cadiretes plegables entremig.

I més tard vam tenir un wolsksvagen escarabat de color vermell que va ser el que va servir per ell i per aprendre a conduir tots els germans. Aquest, encara pertany a la meva germana com una peça de museu. Li va seguir la pista i el va tornar a comprar al cap de molts anys, suposo que perquè se'l devia estimar molt. Molt més que jo, que no sóc gens sentimental amb els objectes, per compensar tant que en sóc amb les persones.

david alvarez puig ha dit...

No se ben bé què ocorre amb els cotxes antics, però quant pensem en ells tornem a reviure les experiències de quant erem xiquets. Igual donava que fora un utilitari de quatre places que un rolls-roice d'executiu, només les experiències que viviem amb els nostres avis, mares, pares, cosins, germans/es, etc. eren allò vertaderament important (i tant que eren importants!!!!), per tant, tingam-ho en compte quant pensem en comprar un cotxe: menys fardar i més viure!!!!

M. Roser ha dit...

Doncs jo sí, el primer cotxe que em vaig comprar amb els meus dinerets, també era un Dyan 6 descapotable...En el meu cas treien el cap per dalt , les meves nebodes. El meu era blau amb una margarida al darrera i al a porta de davant posava Roser Amb lletres ben grosses...
El primer que vaig tenir era un 600 de 7a mà que me'l van regalà i estava tan atrotinat, que al terra hi havia un forat per on es veia la carretera...Me'l vaig vendre a un amic per 7000 pessetes i ell se'l va arreglar i va quedar com nou. Encara va fer molta carretera!!!
Petonets.

Glo.Bos.blog ha dit...

El primer cotxe que vam tenir a casa va ser un Morris, tan antic que podríem anar a un rallye de cotxes d'època sense cridar l'atenció.
Després durant molts anys el mític 600.
El cotxe que recordo amb afecte, a part d'aquests dos, un R-12 company de petits viatges i d'aventures en una època feliç de la meva vida.

Sergi ha dit...

Cotxes més grans Ada?? Que ens has d'explicar alguna cosa??

A casa sempre van mantenir la fidelitat a Renault, quan jo vaig néixer tenien un 5, després un altre 5, un 11, un 21, un Megane, i després el meu pare es va passar a Dacia, la marca blanca de Renault, que és el que té avui. Però el primer cotxe que vaig comprar jo amb els meus dinerets va ser un Citroen, el meu malaguanyat C3. Ains, com m'agradava.

Anònim ha dit...

Quan jo era petit els meus pares tenien un mític Talbot Horitzon (com molaven els noms dels cotxes abans!). Recordo que tenia una enganxina que deia "coche del año", però no especificava a quin any es referia xD
Després és van passar al Ford Escort, tot un avenç tecnològic que jo vaig heretar quan vaig treurem el carnet.

Garbí24 ha dit...

el primer que vaig conduir jo va ser un dos cavalls blau cel del meu pare....i descapotable.
Quines suspensions les d'aquells temps....

ignasi ha dit...

A casa érem de tren i els meus pares mai no es van treure el carnet de conduir. Jo me'l vaig treure força gran i el primer cotxe, una furgoneta Citroen C15 encara la conservo. Amb ella i la meva parella ens vam recórrer l'any 2000 tota Escandinàvia durant un mes i mig. Sempre he dit que és un 3x4. Quan la família es va fer més gran vam decidir-nos per comprar un segon cotxe (imprescindible on vivim donat que no tenim transport públic per anar enlloc). És un Opel Zafira de set places i és un cotxe fantàstic! O sigui que en tinc un que no té ni direcció assistida i que he de començar a frenar una estona abans d'on vull i un altre que té els millors frens del món i amb tota una sèrie de pijades diverses...

Teresa Duch ha dit...

Hola Ada, quant de temps!
A casa meva sempre hi va haver Renault i jo també en vaig tenir dos. Després un Fiesta que va ser una ruïna d'avaries i que va acabar la seva vida en un accident. Potser li hauria d'agrair que salvés la meva, però no el recordo amb especial carinyo. El que els supera tots amb diferència és el que tinc ara, un Kia Picanto d'onze anys, que va fer tota la campanya dels meus fills: col·le, activitats, partits, amiguets... Algun dia dirà prou, però jo ja li vaig fer el meu homenatge en un post, dels primers que vaig escriure. Si et ve de gust... http://salsa-ficcio.blogspot.com.es/2012/08/tinc-un-cotxe-petit_6858.html Crec que va ser la meva primera anada de bola en el blog; després ja no vag poder parar. Una abraçada, Ada.

Ada ha dit...

Carme, m'encanta l'escarabat, mira que és bonic aquest cotxe!

Heheh, jo opine el mateix David, potser un cotxe més cutre ens fa viure sense por i passar-ho millor!

Roser, qué xuuulo!!! Encara el tens aquest Dyane 6?Perquè és tota una peça de museu, heheh!

Glo., doncs sí que recordes cotxes! Aquests no els conec, ja els buscaré per veure com són perquè ara m'has tret la curiositat...

XeXu nooooo!! :P no he d'explicar res, no sigues malpensat ;) Ara que ho dius, a mi també em sona haver tingut un R5 ... i un altre R 19 o 21, no recorde, en aquests va ser poc de temps i ja era més gran. I qué bonic és poder comprar-se un cotxe amb el fruit de la teva feina eh...

pons, sí que vas tindre sort, doncs! Quin carro que vas heretar! a mi em quedaven les restes de tota la família!! heheh

joan , un altre descapotable! I per què ara ja quasi no en fan?!

Bona recomanació Ignasi, m'apunte aquest cotxe per a quan haja de renovar, que no crec que em quede molt... Però set places són moltes!!

Hola Teresa, siii, no tinc massa temps i escric quan puc, ara ve una època dura...
Ei doncs a mi també m'agrada el teu cotxe petit! Ja veus tu, la gent sempre ha de fer comentaris, i si a tu et va ve aquest, doncs perfecte! La foto que li vas fer és molt bonica, i a més a més, un cotxe, per a mi, ha de ser utilitari i si és petit és més fàcil de portar, d'aparcar i de tot!


Gràcies a tots per contar-me coses!!!

M. Roser ha dit...

No el tinc Ada, perquè quan plovia se'm mullava la tapa del delco i em deixava tirada...Després n'he tingut tres més: un Citroen AX, un Peugeot 206 i ara tinc un Toyota Yaris...
Petonets.

ignasi ha dit...

La meva mare i els meus germans segueixen la tradició familiar i no tenen cotxe, així que quan pugen a veure'ns els he d'anar a buscar a l'estació i tenir set places al cotxe ho fa molt més fàcil. Les dues del darrere normalment les porto replegades i em queda un maleter enorme...