Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



diumenge, 31 d’agost del 2014

La Paella de la iaia

Així és com m'han ensenyat a fer la paella, a l'estil familiar i, després de provar unes quantes vegades, he pogut comprovar que... està boníssima! No vull oblidar aquesta recepta ni tampoc els bons moments que he passat fent-la i el que he compartit mentre la fèiem amb amics i familia... Sens dubte, ha estat una de les millors coses de l'estiu!

Ingredients:
- Arròs (1 tassa per persona mes mitja més per la paella)
- Bajoqueta i garrofó
- Carxofa
- Pollastre, conill, costelles.
- 1 tomaca natural ratllada
- pimentó roig (pimentó roget en pols)
- safrà
- sal
- oli d'oliva

Preparació: 
Es posa la sal al voltant de la paella de forma equilibrada. (Una vegada està el foc fet ja al paeller, clar). Després es posa l'oli, també de manera equilibrada pel fons de la paella (sobre tot per a que es comprove bé que la paella està recta i que el fons es quede tot igual) i es cobreix fins on queda la sal.
Al principi ha de tindre poc de foc, però per tot el cul de la paella... (Això és fàcil d'aconseguir posant molta llenya o coses a cremar... "más madera"!)
L'oli ha d'estar ben equilibrat, que es quede al centre de la paella, molt important.
Quan està ben calent, es posa la carn, a tope, tota la carn que hi haja.
Es posa més sal per damunt la carn (és a dir, se sala) i s'ha de dorar la carn. 
Quan ja està ben sofregida la carn, es tira la tomaca al centre i es dóna una volteta. 
De seguida, s'afegeix el pebre roig i es mou tot.
Ara la verdura (que havia d'estar ja preparada, tallada i rentada!).
Es posa aigua (la mesura és fins on es veuen els dos "tornillos" (cargols), o un poquet més) i es fa el foc més fort per a que bullisca tot. A tope de foc, s'acaba el món!!
Fumar un cigarret. Però no deixar mai sola la paella!! No s'ha de deixar de vigilar per si cau algun bitxet o fardatxo, que no seria la primera vegada que a algú li passa!
Quan està quasi evaporant-se l'aigua, s'afegeix més aigua (fins a dalt dels tornillos). Si , si , en serio, més aigua! (Hi ha pobles en els què no ho fan aquest pas i no els queda tan bona la paella, almenys per a mi!)
Ara es posa el safrà, un o dos sobres. Millor dos.
Quan baixa l'aigua fins als claus (la segona vegada que hem posat aigua), es tira l'arròs. Es posa l'arròs en forma de cavalló, nosaltres ho diguem així, fent una muntanyeta que ocuparia tot el diàmetre de la paella. A continuació es reparteix l'arròs per tota la paella i es prova de sal.
Es posa més sal.
En vint minuts ja se suposa que estarà fet l'arròs, però aquest temps pot variar segons la intensitat del foc i de com ha estat repartit... Més o menys se sap quan està fet perquè ja no queda aigua i es veu amb bona pinta. Quan ja està quasi feta, s'ha d'anar apartant la llenya amb el pal.
Una vegada està fet, es deixa que repose uns cinc minuts, amb el foc apagat o fora del foc. Si hi han brases es pot deixar un o dos minuts la paella sobre aquestes per a que es faja més "socarraet".
Olora... 

          Finalment, es posa romer al centre, que queda molt bé i fa bon gust!

dilluns, 4 d’agost del 2014

La vida sense tu

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat, diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
(Vicent Andrés Estellés)

 La vida és un matí de cada dia
 quan et passava a recollir
 una caputxa negra, texans amples
 un mural descolorit.

 La vida és una classe a Filologia
 on agitàvem el demà,
 un sol roig colant-se a l'assemblea
 apunts bruts, cabells daurats.

 La vida és un dijous que acabaria
 al teu pis d'estudiants,
 quatre espelmes grogues a la cuina
 ombres nues, plats trencats.

 La vida és un cel blau cap al migdia
 quan pujàvem al terrat
 una cançó d'Extremo, roba estesa
 València entre llençols blancs.

 La vida és tancar els ulls, tornar a riure
 cridar al vent, sentir-nos lliures
 la vida és desitjar tornar a nàixer
 córrer tot sol, sentir-te créixer
 la vida és el fred tallant les cares
 i una llàgrima incendiant les galtes
 la vida és entendre que he d'aprendre
 aprendre a viure
 la vida sense tu

 La vida és mossegar la fruita dolça
 a les escales de Mercat Central
 pujar per Cavallers fins la Valldigna
 fumar oblits, cantar a crits

 La vida és una casa enderrocada
 creuant les Torres de Serrans
 'Amor, humor, respecte' a la façana
 foc i metralla a les nostres mans

 La vida és agafar el primer tramvia
 del Pont de Fusta al Cabanyal
 una ciutat taronja a les finestres
 un món en guerra als ulls cansats

 La vida és una barca abandonada
 que vam trobar davant del mar
 sentir-nos com dos nàufrags a la platja
 l'últim cop que em vas besar

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.

                                         Cant de Vicent. Vicent Andrés Estellés