Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



divendres, 26 de desembre del 2014

Felicitació de Nadal

Una costum que poc a poc es va perdent i que és una llàstima, perquè de vegades fa més il.lusió rebre una felicitació escrita d'algú que ha pensat en tu que cap regal trobat sota un arbre de plàstic... Bé, això també està molt bé, no vaig a mentir per quedar bé!!
Però el que no m'agraden gens són les felicitacions per sms o whatsApp, i menys encara les imatges xorres que s'envien pels grups! Ho sent però aquests Nadals no he contestat a cap missatge perquè ho veig una bobada i em cansen. A part, si et passes la nit de Nadal o de cap d'any responent a aquests missatges, no disfrutes el teu moment!! Em sembla de molt mal gust estar amb la teva gent, que és amb qui passes aquests dies, i pendent del mòbil a cada segon.
Ah però aquesta felicitació que em va arribar em va fer molta alegría, i la pose ací per tindre-la sempre, Gràcies Carme!!!

dimecres, 10 de setembre del 2014

Escorpí

Això era i no era, dos monjos que estaven llavant unes tasses al riu quan van veure que hi havia un escorpí ofegant-se a l'aigua. Un dels dos monjos el va treure inmediatament i el va posar delicadament a la riba del riu. Just abans de deixar-lo a terra, l'escorpí va moure ràpidament la cua per a picar al monge.
- Ai! quin mal! M'ha picat al dit! - va cridar l'home tot adolorit. Quan el dolor va anar marxant, amb el dit unflat, el monge va tornar a la riba per acabar de llavar la seva tassa. Mentre estava enfeinat, va veure que l'escorpí s'havia tornat a caure a l'aigua. De seguida, va posar la seva ferida mà al riu per tornar a treure l'animal. En deixar l'escorpí a terra, aquest li va tornar a picar. L'altre monjo doncs, li va preguntar:
- Amic, per què continues salvant a l'escorpí quan saps que la seva natura és picar?
- perquè- va respondre el monge- salvar-lo és la meva natura.

diumenge, 31 d’agost del 2014

La Paella de la iaia

Així és com m'han ensenyat a fer la paella, a l'estil familiar i, després de provar unes quantes vegades, he pogut comprovar que... està boníssima! No vull oblidar aquesta recepta ni tampoc els bons moments que he passat fent-la i el que he compartit mentre la fèiem amb amics i familia... Sens dubte, ha estat una de les millors coses de l'estiu!

Ingredients:
- Arròs (1 tassa per persona mes mitja més per la paella)
- Bajoqueta i garrofó
- Carxofa
- Pollastre, conill, costelles.
- 1 tomaca natural ratllada
- pimentó roig (pimentó roget en pols)
- safrà
- sal
- oli d'oliva

Preparació: 
Es posa la sal al voltant de la paella de forma equilibrada. (Una vegada està el foc fet ja al paeller, clar). Després es posa l'oli, també de manera equilibrada pel fons de la paella (sobre tot per a que es comprove bé que la paella està recta i que el fons es quede tot igual) i es cobreix fins on queda la sal.
Al principi ha de tindre poc de foc, però per tot el cul de la paella... (Això és fàcil d'aconseguir posant molta llenya o coses a cremar... "más madera"!)
L'oli ha d'estar ben equilibrat, que es quede al centre de la paella, molt important.
Quan està ben calent, es posa la carn, a tope, tota la carn que hi haja.
Es posa més sal per damunt la carn (és a dir, se sala) i s'ha de dorar la carn. 
Quan ja està ben sofregida la carn, es tira la tomaca al centre i es dóna una volteta. 
De seguida, s'afegeix el pebre roig i es mou tot.
Ara la verdura (que havia d'estar ja preparada, tallada i rentada!).
Es posa aigua (la mesura és fins on es veuen els dos "tornillos" (cargols), o un poquet més) i es fa el foc més fort per a que bullisca tot. A tope de foc, s'acaba el món!!
Fumar un cigarret. Però no deixar mai sola la paella!! No s'ha de deixar de vigilar per si cau algun bitxet o fardatxo, que no seria la primera vegada que a algú li passa!
Quan està quasi evaporant-se l'aigua, s'afegeix més aigua (fins a dalt dels tornillos). Si , si , en serio, més aigua! (Hi ha pobles en els què no ho fan aquest pas i no els queda tan bona la paella, almenys per a mi!)
Ara es posa el safrà, un o dos sobres. Millor dos.
Quan baixa l'aigua fins als claus (la segona vegada que hem posat aigua), es tira l'arròs. Es posa l'arròs en forma de cavalló, nosaltres ho diguem així, fent una muntanyeta que ocuparia tot el diàmetre de la paella. A continuació es reparteix l'arròs per tota la paella i es prova de sal.
Es posa més sal.
En vint minuts ja se suposa que estarà fet l'arròs, però aquest temps pot variar segons la intensitat del foc i de com ha estat repartit... Més o menys se sap quan està fet perquè ja no queda aigua i es veu amb bona pinta. Quan ja està quasi feta, s'ha d'anar apartant la llenya amb el pal.
Una vegada està fet, es deixa que repose uns cinc minuts, amb el foc apagat o fora del foc. Si hi han brases es pot deixar un o dos minuts la paella sobre aquestes per a que es faja més "socarraet".
Olora... 

          Finalment, es posa romer al centre, que queda molt bé i fa bon gust!

dilluns, 4 d’agost del 2014

La vida sense tu

Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat, diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
(Vicent Andrés Estellés)

 La vida és un matí de cada dia
 quan et passava a recollir
 una caputxa negra, texans amples
 un mural descolorit.

 La vida és una classe a Filologia
 on agitàvem el demà,
 un sol roig colant-se a l'assemblea
 apunts bruts, cabells daurats.

 La vida és un dijous que acabaria
 al teu pis d'estudiants,
 quatre espelmes grogues a la cuina
 ombres nues, plats trencats.

 La vida és un cel blau cap al migdia
 quan pujàvem al terrat
 una cançó d'Extremo, roba estesa
 València entre llençols blancs.

 La vida és tancar els ulls, tornar a riure
 cridar al vent, sentir-nos lliures
 la vida és desitjar tornar a nàixer
 córrer tot sol, sentir-te créixer
 la vida és el fred tallant les cares
 i una llàgrima incendiant les galtes
 la vida és entendre que he d'aprendre
 aprendre a viure
 la vida sense tu

 La vida és mossegar la fruita dolça
 a les escales de Mercat Central
 pujar per Cavallers fins la Valldigna
 fumar oblits, cantar a crits

 La vida és una casa enderrocada
 creuant les Torres de Serrans
 'Amor, humor, respecte' a la façana
 foc i metralla a les nostres mans

 La vida és agafar el primer tramvia
 del Pont de Fusta al Cabanyal
 una ciutat taronja a les finestres
 un món en guerra als ulls cansats

 La vida és una barca abandonada
 que vam trobar davant del mar
 sentir-nos com dos nàufrags a la platja
 l'últim cop que em vas besar

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.

                                         Cant de Vicent. Vicent Andrés Estellés


dijous, 31 de juliol del 2014

Joc de Daus

Si busques "joc de daus" a la wikipedia, trobaràs que són jocs d'atzar en els quals s'utilitzen un o més daus, i que deriven dels jocs d'ossets. També llegiràs alguna cosa sobre l'antiguitat, curiositats com que, en un abans molt passat, es consideraven jocs controlats pels déus, sobre tot per la deessa Fortuna, filla de Júpiter; i que el fet de llençar daus era un mètode de predicció del futur. Ens trobem amb la famosa frase que s'atribueix a Juli Cèsaralea iacta est, literalment "s'ha tirat el dau", moments que precedien a la batalla...
Però també et pots trobar, com m'ha passat a mi, amb un llibre d'un escriptor valencià molt conegut, Josep Piera, que destaca, segons el meu parer, per les descripcions dels paisatges, la natura, el menjar, les costums. És una mena de diari de sensacions i de sentiments que es troben identificats amb una terra, i que, segons ell, escrits marcats per l'atzar, una mena de joc o una partida, que es juga amb els mots.

També pots trobar, al llibre, reflexions sobre els valencians, que molts ens fem de segur. Ell diu que quan algú li pregunta si els valencians són catalans, li respon amb un somriure irònic, "i un punt d'amargor prudent en la veu: Si i no. Els valencians antics molts són d'origens catalans, però els hereus dels hereus dels seus descendents, per molt que els cognoms diguen Camps, Fabra, Barberà, Rus, Torró, Pons, Ripoll, es volen regionalment espanyols. Els valencians, per tant són uns catalans de barreja que fan el que poden -fins i tot el ridícul- per ser espanyols; amb excepcions, per descomptat. Però les excepcions confirmen la regla, ja se sap. per quins motius? Per conveniència i obediència, més que per convicció."

Però el què més m'atreu del seu llibre, com em passa amb tots els llibres, no és allò que es conta, no tant el què es diu, com ho és el com se diu. Què important és saber jugar amb les paraules i aconseguir un joc bonic, una partida que valga la pena seguir, unes frases que et provoquen la temptació de rellegir!

"Per somiar que no quede. I si per somiar entenem la imaginació d'un voler -que val més que un desig-, ens caldrà somiar molt, tot i que els somnis, somnis siguen, que deia el clàssic. Costa tan poc, de somiar!"

Paraules boniques també trobes en aquest poema seu, que canta Miguel Poveda...



dissabte, 26 de juliol del 2014

I tu, com parles?

Sempre m'ha agradat escoltar diferents accents i per què no, imitar-los, és divertit. Comprovar paraules i expressions que són diferents en altres llocs, és una bona tasca de recopilació i ampliació de vocabulari. I a la nostra llengua hi tenim moltes varietats, fet que molts utilitzen per a recolzar les tesis anticatalanistes. Però pense que aquesta varietat i formes de dir les coses deu de ser entesa com a riquesa i hem d'estar orgullosos... Mireu quin test he trobat que, a partir d'unes preguntes, et diu de quina zona ets. A mi m'ho ha encenrtat completament!
Si teniu temps i ganes, feu un clic a aquest enllaç:

http://interactius.ara.cat/testdialectal/


dilluns, 21 de juliol del 2014

"Relats de la Carme"

Anàvem de pas però se'ns va fer de nit, com qui es troba a un lloc per casualitat i voldria no deixar-lo mai. La llum del vespre ens acariciava els cavells i la pell del rostre quan vam decidir entrar en aquella casona abandonada. Al jardí vam improvisar un racó chill out col.locant els fullars que portàvem i les tovalloles de platja. Vam acordar sense dir-ho passar  dels mòbils. Algú va treure el vi i tres copes. Al principi la conversa era molt ximple, d'aquell tipus de conversa que només interessa a qui parla. Les altres fan com que escolten però probablement estan cansades del tema. A la segona copa, una amiga va començar a contar un problema que li preocupava, més bé íntim, d'aquells que no contaries per no fer sentir incòmodes a les altres. Un secret. A la tercera copa ja no importava, ja ho havia dit tot, amb detalls, i les altres escoltaven atentament. Durant la quarta van començar a pujar el to per fer saber les diferents opinions sobre el problema, consells que, tammateix no serveixen, perquè una té dret a equivocar-se. I és més, quan una vol equivocar-se, no hi ha consell que l'ature...

Per a Carme, en Col.lecció de moments.

diumenge, 2 de març del 2014

La imatge de la dona

Fa poc vaig llegir un article que em va resultar molt interessant, sobre la imatge de la dona als mitjans de comunicació, que dèia com a titol: "la dona normal ha mort". Es referia a l'actual exaltació que hi ha sobre la bellesa i la joventut. I ho pense moltes vegades, hi ha una excessiva valoració d'aquestes virtuts al món actual. Excessiva des del meu punt de vista, clar. Però és cert que a la televisió, ens trobem sobre tot en prototips de dones que són despampanants. Estèticament queda molt bé, però, què estem venent?
Amb els homes també ocorre, però no tant, fixeu-vos en els humoristes o intel.lectuals que no cal que siguen atractius, alguns són prou lletjos, però són graciosos. Mentre que fins i tot les dones d'aquests programes, són dones estèticament atractives o que coincideixen amb els cànons de bellesa actuals. I van prou elegants sempre. Per què?
En aquest article hi ha un petit documental en italià (subtitolat) que està molt bé i és molt visual. Em sembla que no és positiu fomentar aquesta imatge, que perdem punts per dir-ho en certa manera, que no cal. Serà precís?!
Recorde que (no sé si té res a veure, però allà va) quan em vaig examinar del carnet de conduïr, ja fa molt de temps, i no vaig a dir quant, però és molt, el mestre d'autoescola ens va dir a totes les xiques el dia d'abans de l'exàmen, que ens posàrem faldeta curta i/o escot perquè així era més fàcil aprovar. Ja aleshores em vaig indignar de tal manera que vaig muntar un ciri discutint i diguent masclista a tothom, però a més a més vaig decidir que m'havien de matar abans d'ensenyar alguna part de carn ... i vaig anar tot el més tapada possible a la prova, sense pintar, i completament normal. Doncs bé, una companya em va dir. "jo si que me la pose que vull aprovar!" i efectivament! Ella va aprovar i jo no!! (Val, també em vaig saltar un parell de semàfors i quasi atropelle a un peató carregat de bosses de la compra...) però em vaig negar. I em sent orgullosa de mi per això (no per haver quasi-atropellat a algú, clar), encara que tots els companys em fèien la burla o em miraven com diguent: "qué exagerada"!
Però és que em va semblar indignant el fet de pensar que les dones que van en faldeta curta aproven amb més facilitat que les altres, em va semblar tan injust! I és que potser, no ho sé, en la vida real és així, i moltes acabem "posant-nos faldeta" per a aconseguir el que volem o perquè totes se la posen!!!
Doncs jo vull reivindicar la satisfacció que produeix l'acte de "no passar per ahí", de negar-se i desmarcar-se orgullosament del que està establert. Fer com l'actriu que es cita a l'article, Anna Magnani, que es va negar a que la maquillaren per tapar les arrugues, perquè li havien costat molts patiments i moltes alegríes aconseguir-les. I perquè no podem empenedir-se del nostre físic ni sentir-nos orgullosos, perquè això no depèn de nosaltres.
Després també pense que, de vegades, els homes són molt tontos. Perdoneu però si, i es deixen enganyar per una melena rossa o per un cul movent-se, o inclús per una mini-falda i no van més enllà. No dic tots, però si moltes vegades ho he vist. No compten amb els "miracles" que es poden fer amb la fotografia i el maquillatge. Mireu açò per favor. No està mal eh!
Un altre article que m'encanta tracta sobre el perill de deixar-se portar per allò que es reclama des de la societat, i avisa de que aquest, és un camí ple de trampes. Perquè s'exigeix que la dona siga jove i guapa, però quan aquesta posa els mitjans per a ser-ho, se la critica també! Com quedem?!
Fem el que fem, el pas del temps sempre acabarà guanyant, la veritat s'interposarà a allò que és superficial i passatger, i els valors que quedaran seran els que no es poden veure a simple vista, els que no es compren i els que portem molt més endins de nosaltres.


dimecres, 26 de febrer del 2014

diumenge, 16 de febrer del 2014

I want to believe


Aquesta nit he contat els estels. Fins un parell de centenes he vist, potser més, encara que molts d'ells a hores d'ara ja no existeixen. Moren i la seva llum encara ens arriba. Quin engany pels sentits. Diuen que hi ha cinc exoplanetes en els quals podríem viure.- cinc que se sàpiga!-. I, si a la nostra galaxia hi han de 200.000 fins a 400.000 milions d'estels... Com podem estar segurs de que no hi ha algun tipus de vida? Semblant a la nostra sería difícil de dir, però d'alguna mena potser.
Diuen els científics que per contar estels es fa com si es contara granets d'arena. El mètode és el mateix. (Fixeu-vos que és el mateix per contar coses molt petites que de molt grans). Es conta el nombre d'estreles d'un petit volumen, com és la Via Làctea, i el multipliquen en funció de les dimensions i profunditat de l'espai. S'obté així una xifra de 10.000.000.000.000.000.000.000.000 d'estels. Però clar, això només és una estimació... I d'aquests 100.000 a 300.000 trilions d'estels que s'estima que hi ha, la probabilitat d'algun tipus de vida és alta, segur!

dissabte, 15 de febrer del 2014

Estic indignada amb tot el què està passant... ja ho estava però és que és molt fort que estiguen portant endavant una llei de bojos masclistes que trenca llibertats i drets. El dret a decidir sobre el teu propi cos! Qui ve a dir-nos el què podem o no podem fer? qui són? A ells qué els importa? No deuria de decidir cada dona en el seu cas particular el què vol fer? Ningú obliga a ningú a abortar si no vol, però i a ser mare? et poden obligar? quin tipus de bona mare seràs si t'han obligat? ... Puffff no sé com encara hem de lluitar sobre temes tan clars com aquests!
I la Real Acadèmia de la Llengua Valenciana, que va ser creada per a estudiar i demostrar que el valencià i el català són el mateix! i que una vegada arriben a la conclusió de que la terra és rodona, que no és plana, ara al PP no li agrada, clar, perquè no volen que siga rodona, com és evident i no cal ni explicar amb raons històriques, que també n'hi han, però que encara que ells vullguen que siga plana, el que és és! I podrien acabar ja amb les confusions que es creen en aquests temes, ja fa temps que podrien haver-ho fet però no els interessa perquè són uns hipòcrites, perquè no volen perdre els vots de la gent que s'ho creu.
I després la infantina que va tan panxa amb el seu somriure a declarar per haver furtat!!!! eooo hola?? hi ha vida en aquest planeta??!! Estem bojos o què?!! pfff quina estafa. Doncs si no tenia motius ja si, que almenys s'enteren que puc cridar que sóc republicana, si, i catalanista també! Collons!


dimecres, 5 de febrer del 2014

Ara que tots tenen tablet, ordinador, i escolten la música per mp3 o mòbil, o a l'spotify i ja gairebé ningú compra CDs... Ara estic jo començant a tindre discs de vinil, perquè aquest Nadal m'han portat un toca-discs!!! Dec d'haver-me portat molt bé! Em fa molta il.lusió, sobre tot perquè només tinc un disc, un de Rod Steward que vaig comprar al rastre per un euro fa molts anys!!! I m'encanta!
Així que he pensat que, qui vullga i li abellixca, pot ajudar-me donant-me idees per a omplir un llistat que estic fent de propers discs per comprar (quan puga), per tal d' anar recopilant discs que tinguen grans "temassos" o cançons i grups que ens porten bons records.


Per ara només puc escoltar els que m'han portat uns amics i els que he pogut agafar prestats!!
Però hi ha grups o cançons que sempre és bonic poder escoltar i el vinil, per a mi, té un so diferent...
Per tant, la pregunta és:
QUIN GRUP/CANÇO PENSEU QUE VALDRIA LA PENA TINDRE PERQUÈ T'AGRADA O PERQUÈ ET PORTA RECORDS ESPECIALS???
Per ara el meu llistat queda: 
- Queen (Bohemian Rhapsody)
- Metallica (Master of Puppets)
- Red Hot Chili Peppers
- Janis Joplin
- Rolling Stones 
- Beatles (Help)
- Green Day
- Elvis
- Guns & Roses
- AC/DC (higway to hell)
ALGUNA SUGGERÈNCIA...?



dissabte, 11 de gener del 2014

Primera broma masclista de l'any

Entrada l'any i ja m'he topat amb la primera "broma masclista". Ho pose entre cometes perquè em sembla que ja podríem cridar d'alguna manera i dir QUE NO FA GRÀCIA, que ja estarà bé d'utilitzar el masclisme i el sexe com a reclam per a anunciar el que siga. Encara que, atenció, també s'utilitza la imatge masculina, però no tant... Aquesta estranya societat, en comptes d'anar evolucionant cap a una culturització del món, va "desgenerant" cap a una "superficialització" del sexe, la imatge, la violència, el masclisme... 

Bo, el cas ha segut així: anava conduint per una rotonda, molt prudentment, com sempre, i de sobte un cartell enorme crida l'atenció. Imatge: un tio bo tot corpulent al costat d'una tia bona, jove, rossa, que sembla que vaja nua i abraçats porta dos... balons de bàsket??!!! Siiii, són dos grans balons de bàsket que semblen dos pits ben posats... I aquí és quan quasi tinc un accident per girar el cap 180 graus! 
Però collona, per què posen a la xica com si no portara roba? Serà precís? 
Clar, l'efecte desitjat l'aconsegueixen, que és cridar l'atenció i quedar-te amb l'empresa que ha posat l'anunci. Però jo no he pogut evitar girar-me indignada i cridar: Queeé maaasclista!!!
I no podien haver posat una dona normal del carrer, com tu o com jo, no, no, una xica ben boniqueta, guapa i de perfectes mesures...  i completament nua. Bé això últim no m'he fixat perquè el cotxe de darrere estava començant a impacientar-se i he hagut d'accelerar en la rotonda, però era una model, això segur! i el xic també, guapo, però portava calçotets o algo!
No he trobat l'anunci en concret però de seguida n'he trobat d'alguns de la mateixa marca ben semblant... I si, potser ho posen per "fer broma", però ei, en sèrio... que no fa gràcia, canviem de tema, no?

dissabte, 4 de gener del 2014

25 de desembre 2010! Què¿?!

Com començar a escriure una entrada després de... 3 anys!? no tinc ni idea!
Per què he decidit seguir escrivint aquest blog i no inventar-me’n un altre amb una nova identitat que siga més anónima? Era l’oportunitat perfecta- pensareu-
Però… la veritat és que… no vull escollir una altra identitat! Vull la meva! Vull ser jo i no m’importa qui passe per ací… jo també vull pasar!
Tampoc volia perdre les coses que he escrit i, per què no compartir-les? Algunes són molt personals, aneu amb compte, però totes formen part d’experiències que he viscut i que m’han convertit en qui sóc avui, ara.
I, encara que estic un poc desconnectada d’aquest món, i ja no conec a ningú… intentaré posar-me al dia i llegir a nous escriptors-pensadors-poetes… i sobre tot a dones. Avise, vaig a ser molt crítica amb el masclisme perquè és un tema que em toca la fibra… molt, últimament. I pensé defensar els drets de les dones davant del món, el dret de decidir sobre el seu cos, sobre les seves paraules i actes… ja està bé. (paraulota).  Alguns pensareu que és un tema molt passat de moda però sent dir-vos que... No.  Observe aquesta societat i trobe encara molts signes masclistes que no m’agraden. I pensé denunciar-los. Així que a qui no li agrade que tanque pestanya!
FFFFFsssssffffSSSSSfffff…. (respiració profunda)

Bé, ja us aniré contant. M’alegre estar de nou per ací i benvingudes totes les ànimes!


Vos presente al meu company! A que s'assembla al teu Xexu?!