Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dilluns, 26 d’abril del 2010

Parlant-me de tu, Raimon

Divendres passat vaig estar a un concert de Raimon, i em va captivar amb aquesta cançó. De fet em va captivar tot ell, cantant amb la mateixa vitalitat, passió i veu de sempre i commovent al públic que tenia guanyat absolutament. M'encanta quan poses la cama dalt de la cadira per a tocar la guitarra i cantar "Al Vent!" amb tot el gest de força i de ràbia. Aquella nit, es podia sentir en silenci com tots cridavem per dins, però a veu baixeta, amb tu i dèiem NO, NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN.


Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i aquests ocells que van de branca en branca
i el sol ixent i la llum que em desperta
van parlant-me de tu,
van parlant-me de tu.
Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i el sol ponent d'aquest dia que es cansa
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda
van dient-me el teu nom
van parlant-me de tu.

diumenge, 25 d’abril del 2010

25 d'abril de 1707

No puc passar el dia d'avui sense recordar el trist final de la Batalla d'Almansa; aquella que ha estat oblidada per molts valencians, que no dónen importància al fet d'haver perdut els furs i tot allò que teníem fins aleshores i que ens van arrebatar amb els decrets de Nova Planta. Aquells que els dóna igual pertànyer a uns que altres, que acepten allò que els han venut com a bandera o com a llengua que no existeix. Aquells que es consideren més valencians que nosaltres, que ens miren com a traïdors i que ens insulten. Doncs bé, estic cansada de discutir amb vosaltres, però no em fareu canviar d'opinió, perquè encara quedem  alguns que sí sabem quins són els nostres orígens i no pensem oblidar-los. Encara que no ho entengau. Encara que vos repatege les entranyes que pensem diferent.

dijous, 22 d’abril del 2010

Penjat al frigorífic

dimarts, 20 d’abril del 2010

Relats conjunts pel Parc Güell

No és un drac. És una iguana verda. La tinc al saló, a la seva casa dins la meva casa. Me la vaig portar després d'un viatge a Sud-Amèrica i ja no m'he pogut separar d'ella. M'agrada sentir la seva mirada no-humana, que recela sempre dels qui ho som, i giravolta entorn seu esperant trobar algun perill. Quan aìxò passa la trobe inquieta i tremolosa. Aleshores passege els dits per les escates espinals que té a l'esquena, suaument, i es relaxa. Sovint la solte per l'hivernacle que hi ha al jardí, perquè li agrada estar als arbres i a prop de l'aigua. I sol, sobretot li plau la llum del sol. Això és precisament l'únic que tinc a la meva vida, perquè no puc suportar la presència de cap persona. No m'agrada parlar, ni rebre companyia, i envoltada de gent em sent com ella: intranquil·la i desconfiada.
Aquest matí, que he sortit, he vist una al Parc Güell i m'he vist reflectida en ella. Vigilant, quiescent, sotjant els dies que passen i els vianants que se'n van, però indiferent. De sobte algú m'ha donat un toc a l'esquena i, en girar-me, m'he encegat mirant el sol. Només he sentit una veu dolça i greu que deia:
- T'ha agradat aquest drac, veritat? fa molt que l'observes.
- No és un drac. És una iguana verda.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Acte d'Homenatge a les víctimes del franquisme

Notícia d'última hora:

"L'Ajuntament de València prohibeix interpretar La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes de Cementiri de València, que es es celebrarà el diumenge 18 d'abril a les 12 hores en el Cementiri de València.

En una comunicació enviada per fax el mateix diumenge, aprova l'acte condicionat que no s'interprete la música per a no "torbar als altres visitants" ja que "el Cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions". Si és així, no ens expliquem com la capella del cementiri, de culte catòlic, està dotada d'altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben en el cementiri a escoltar els resos, misses i litúrgies de l'església catòlica.

Aquesta prohibició no pot interpretar-se més que com un acte de censura per part de l'Ajuntament a l'homenatge a les víctimes del franquisme que a més coarta la llibertat d'expressió .

Primer instal·len un monòlit als feixistes sobre la fossa comuna, ara prohibeixen interpretar la música en homenatge a les víctimes."

I diuen que no són feixistes?

diumenge, 18 d’abril del 2010

Sobre la puntualitat, el lladre del temps

Fa molts anys que porte discutint amb la gent sobre les meves teories que, sovint, no són molt lògiques, però per això fidelment les segueixo. Una d'aquelles és sobre la impuntualitat, un defecte més dels que acumule en la meva existència i causa de moltes discussions. Si, almenys ho reconec i admet: sóc impuntual, i amb tota l'alegria i honor de ser-ho. I a més a més, confessaré que en realitat no trobe que siga un defecte, sinó un signe de consideració cap a la intimitat dels altres.
Abans de que comenceu a posar carases estranyes i tanqueu la finestreta o inclús la pantalla pensant que sóc una impresentable (cosa que, probablement, és certa), faré una senzilla aclaració.
Al treball sempre s'ha de ser puntual, clar, però si us fixeu no ho sóm, perquè sempre arribem abans d'hora! (partim del supost de que tots sóm responsables). Però ha de ser així. I per què? Doncs com diu una companya meva "perquè per a això et paguen".
Una vegada ha quedat clar aquest punt, seguiré amb la meva teoria.
La impuntualitat és un signe de relaxació de la vida, que pense que s'ha de mantenir. Perquè ja vivim a un món estressat des del moment mateix que sona el maleït despertador. Per a què amargar-se més la vida?
Per exemple: Ens trobem en un dia de festa i quedes amb amics per a passar una bona estona sopant a casa i després parlar, riure, i el que siga que puga passar després. Si quedem a ma casa, per favor, no sigueu puntuals perquè segur que no ho tinc tot preparat. Sempre falta alguna cosa: o la sal o una llima o el vi que se m'ha oblidat comprar. (Una vegada vaig convidar unes amigues, les millors, a sopar truita de creïlles i quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que no tenia creïlles! ni ous!!) I, amics, si arribeu tard no passa res! Jo no m'enfade, perquè jo també arribe tard i sé que sempre a l'últim moment abans d'eixir de casa te'n recordes de que no has tret la roba estesa, o estaves escoltant una cançó preciosa i has d'esperar a que finalitze. I en aquests deu, quinze minuts que arribeu tard, jo puc aprofitar per a planxar el muntó de roba que sempre està ahi, com una presència eterna, o llegir l'entrada d'algun bloc amic, posar un comentari, jo qué sé... Hi ha tantes coses per fer! Per a què anem a deixar de fer-les si arribant mitja hora abans molestem!
Ara bé, una altra cosa ben diferent és quan quedes amb algú enmig del carrer o a un lloc incòmode (per exemple: baix d'un pont, a unes vies del tren o a un creuament de carreteres perilloses) i el retard és prou gran. Aleshores si, entenc que s'enfadi l'altra persona. Encara que, si ho pensem bé, sempre hi ha alguna cosa bona que et pot passar mentrestant i d'aquesta manera la persona impuntual et faria un favor! Imagina que just en aquell moment, algú passa per davant teu, et somriu, i ... descobreixes els meravellosos avantatges de la impuntualitat.
Per totes aquestes raons, i moltes més que encara no comprenc, m'afegeixo a la teoria de Lord Henry quan diu que "la puntualitat és el lladre del temps".
I espere que, si alguna vegada quedem i arribe tard, no s'emprenyeu amb mi, perquè serà inútil, després haureu de treure-vos l'emprenyamenta i jo continuaré essent  impuntual.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Viure per res o morir per alguna cosa...

He après que ningú no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la vida és dura...
però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar les aprofita un altre.
He après que quan sembres rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules...
perquè demà potser me les hauré d'empassar.
He après que un somriure és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen viure al cim de la muntanya...
però totala felicitat esdevé mentre hi puges.
He après que és millor donar consells només en dues circumstàncies...
quan són demanats i quan en depèn la vida.
He après que com menys temps malgasto...
més coses faig.


*Aquest és un d'aquells correus "Fw:" que normalment esborre sense llegir, però que, per casualitat vaig veure i em va agradar. Per no oblidar-lo l'escric aquí. Espere que us agrade.

dijous, 15 d’abril del 2010

La Primavera de Vivaldi

Val, ja ho sé, és una típica audició d'aquests dies, i segurament tots i totes esteu farts d'escoltar-la (jo també). Però us propose que fem un joc. Anem a fer un dibuix musical mentres escoltem aquesta melodia! ("ooohhh" s'escolten unes veus al fons). És molt senzill, només heu de seguir aquestes indicacions mentre dibuixeu i escolteu a la vegada. Si voleu, podeu enviar-me després la vostra obra d'art i la penjaré per aquest espai.
Comencem, doncs:

1- Agafa paper o paint.
2- play.

3- El primer que hem de dibuixar és una clau, que serà "La Clau que obre les Portes de la Primavera".
4- A continuació, si us fixeu sona el tema principal, primer forte i després piano. Cada vegada que apareix aquesta melodia, hem de dibuixar una lletra de la paraula "Vivaldi". Per tant escrivim: "VI".
5- S'escolten a continuació els ocells. Els dibuixem.
6- Torna a sonar el tema principal: "V"
7- Ara el que sents és un riu que baixa de dalt les muntanyes i va seguint, poc a poc, el seu camí cap al mar, on va a morir.
8- Tornem al tema principal: "A"
9- De sobte apareix un núvol (o dos) i comença a ploure, plou molt molt, i cauen trons també!
10- Tema principal: "L"
11- Ara tornen a aparèixer els ocells. Podeu imaginar en aquests moments tot allò que vullgueu, i dibuixar-ho. Però no us encanteu perquè...
12- Acaba la melodia amb el tema principal que sona dues vegades: una fort ("D") i una altra piano ("I").

I ens queda, per fi, un bonic dibuix musical!
(Em mostres el teu?)

Aquesta és la versió de Joan:
Qué xulo!

dimarts, 13 d’abril del 2010

Tens un amic



Si et sents trist i emboirat
i necessites una ma
si les coses
les coses no et roden bé.

Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
com un raig de llum
dins la teva foscor.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer es dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic.

Si la boira t'en revolta
i els núvols tapen el cel
i un vent fred del nord
sembla gelar-te el cor.

Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
tocant la porta
a punt d'entrar.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer es dir-ho
i vindré de cop, saps cert
es esperançador saber que tens
amics.

La gent pot ser indiferent
quen sofreixes t'ignoren
no perdis mai el coratge
no et desanimis.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer es dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic.

tens un amic
tens un amic
tens un amic
en mi tens un amic

(Font: musica.com)

dilluns, 12 d’abril del 2010

Avui vaig a posar-me guapa

(imatge d'internet)
Avui vaig a posar-me guapa.
No pense escoltar cap consell ni comentari respecte a l'estil de vestir. Res de maquillatge ni pentinats repensats perquè vull sentir el vent. Em faré la sorda quan em diguen "arregla't, que vas feta un desastre", "posa't faldeta" i leggins que et deixen el cul a l'aire i escot, sobre tot escot, amb la intenció d'agafar un refredat. Em faré la cega a les mirades de dalt a baix que moltes vegades em dediquen companyes de treball.
Avui vaig a posar-me guapa de veritat i em posaré allò que em dóne la gana. Aquella camisa llarga (que em tapa el cul) i ampla (que em tapa la panxa), sense escot. Aquells pantalons normals, còmodes, que es dobleguen i em deixen asseure al terra per contemplar els núvols tranquil.lament. Les sabates "xafa-merdes" que diuen ací (les que més m'agraden i que no agraden a ningú!), i que "corren molt", i amb elles puc passar pels descampats i per les dreceres i camins més bonics, i puc ballar el "Maketu metu me-pa-pa" amb els nens sense preocupacions. Vaig amb les mans netes i obertes per agafar flors si em trobe alguna.
Els ulls oberts per si em trobe un somriure (que siga d'un xiquet).
Les sabates no combinen amb el bolso, i què?
Així és quan em sent més guapa.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Cavalleria Rusticana


La primera vegada que vaig escoltar aquests sons, va ser a la part final de "El Padrino III", i recorde que em va emocionar molt, em va encantar. Després ja vaig saber que pertanyia a l'òpera Cavalleria Rusticana, de Mascagni, concretament a l'Intermezzo. El disabte passat vaig tindre l'oportunitat d'escoltar-la en directe i vaig poder comprovar que quan sona, tot es paralitza deixant pas a la música que ho ocupa tot. És en aquests moments quan deixes de pensar i la ment es concentra només en melodia. Si el cel existeix, ha de ser molt semblant.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Ciència i prejudicis

És cert que al llarg de la història s'han inventat moltes falses veritats o simplement s'ha seguit la tendència més acceptada per la societat del moment. Però el que va passar amb l'anomenat "home de Piltdown" em sembla un gran frau de la humanitat, un exemple d'allò que l'home és capaç de fer per tal de justificar la seva intolerància i prejudicis.
Un exemple de proselitisme en aquest aspecte va ser l'aparició d'un espectacular fòssil que va esdevenir l'esglaó perdut del primer homínid. El crani era gran, equiparable al de l'ésser humà modern, però la mandíbula era molt primitiva, semblant a la d'un orangutan o un goril·la, excepte per la forma en com s'havien desgastat les dents, típica dels éssers humans. Aquests fragments van ser trobats al 1912 per Charles Dawson, un arqueòleg aficionat, a la localitat anglesa de Piltdown. Un paleontòleg molt prestigiós en aquell moment, anomenat Arthur Smith Woodward, el va recolzar i li va otorgar certa notorietat a l'assumpte, doncs aquest crani demostrava la seva teoria.
En aquells temps dues hipòtesis pretenien explicar l'orígen del primer homínid: una afirmava que aquest va aparèixer per primera vegada a l'Àfrica, i l'altra que era europeu. Evidentment, aquesta era la que defenia sir Arthur Smith. (Com podia ser el primer home d'orígen africà, si d'allí venien els esclaus!).
No obstant, molts paleontòlegs sospitaren d'aquest fòssil, del qual, a més a més, i a causa de la "fragilitat" de la peça original, no es deixaven examinar més que les còpies fetes amb un motle.
De forma inexplicable, no va ser fins 41 anys després quan es va confirmar, de forma accidental, que el fòssil de Piltdown era un frau. Algú va llimar la mandíbula i els canins d'un orangutan per a reduïr-los, i va unir els restes al crani d'un ser humà. Es sospita que l'autor d'aquesta mentida a la humanitat, va ser Martin Hinton, conservador del Museu d'Història Natural de Londres. Però jo pense que estaven tots implicats en la trama.

Aquest fet, és un gran exemple de com poden influenciar els esquemes previs i els prejuicis en la ciència. Aquest especímen quadrava perfectament amb la intuició comú sobre el paper que tenia l'intelecte. Demostrava clarament que l'evolució cap a la humanitat passava primer per la consecució d'un gran desenvolupament mental, amb la prova tangible d'un crani gran. A més a més, que aquest primer home fos europeu, i anglés, cobria un panorama del tot satisfactori per a molts "civilitzats".
No obstant la veritat és que la ciència ha demostrat que els primers homínids tenien un cervell similar en tamany al d'un ximpancé i vivien a l'Àfrica oriental. "Eppur si muove".

(Imatges d'internet)

"Senderos de la Evolución Humana", Camilo José Cela Conde y Francisco J. Ayala.