Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dissabte, 30 de gener del 2010

Un dia de principis de Juny, any 1998

Acabe de veure’l!
Acabe de veure’l i tinc ganes de cridar i contar-ho a tot el món.
Havia de pensar alguna cosa, si no actuava, i prompte, s’acabaria el curs de l’últim any de carrera i ja no el tornaria a veure. Ja no tindria excuses per quedar-me bocabadada mirant-lo simulant que reflexione sobre la literatura catalana, sobre les seves explicacions, els seus exemples, Colometa i el seu marit, i no sobre els seus ulls.
Per això vaig pensar en un plà. Fer d’alumna-pelota. Si, ho faria. Vaig cercar un poema addient per a presentar com a treball optatiu: un comentari de text. Així que estudiant l’obra completa de Joan Salvat-Papasseit vaig trobar una poesia perfecta per als meus propòsits: suggerent, però no directa, intel•ligible però no sospitosa, ni massa eròtica ni massa sentimental. Era aquesta:
“i el seu esguard damunt el meu esguard
sóc presoner
que la vull presonera:
Aquest matí que una flor m’ha posat
li deia així
baix baixet
a l’orella:
Sota els teus ulls, és un bes el que em plau.”

Aquesta era perfecta perquè explicava tot el que volia. No més. I tant.
Una vegada acabat el meu comentari de text que, per cert, pense que està prou bé, vaig assistir a la classe d’ahir i li vaig dir que li ho volia entregar, però ell de seguida, com si tingués presses (en plural), em va contestar que no, que millor que el portara al seu despatx al dia següent a les 9’30 a. m. “que estaríem sols”.
Clar, les meves joves hormones van començar a fer un repartiment de confeti, globus i serpentines per allà dins. No m’ho podía creure! Vol que estiguem sols?! Molt bé, ara veuràs, he pensat tota valenta. Et vas a enterar.
Així que avui he hagut de rebuscar pel fons del meu armari i pels llocs que queden buits dels caixons (meravellosos amagatalls), per treure una super-mini-falda que m’he posat expressament per a l’ocasió. Insinuant, com la poesia.
Només entrar al seu despatx se m’ha quedat mirant les cames des de l'altra part de la taula. (Si! No es pot negar, em mirava les cames!). I quan me n’he adonat dels poders de la mini, m’he posat nerviosa, molt, i se m’han caigut tots els llibres i carpetes que portava. Com a patosa que sóc se m’ha caigut tot: la carpeta, l’agenda, el llibre... la moral, el cervell, el cor... I ell m’ho ha recollit tot acompanyant-se del seu somriure i sense deixar de mirar-me les cames, ara de més a prop.
En aquest moment jo estava tan nerviosa que no podia pensar en res, se m’havia oblidat com s’envien les ordres des del cervell per a parlar, com funciona el mecanisme dels passos al caminar i com s’activa el reflex de prensió que adquireixen els nadons durant el primer mes de vida.
El cas és que, amb molta presa li he deixat el comentari a sobre la taula i, com que ja tenia prou, me’n he anat i no recorde què paraules sense sentit he dit. Jo ja tenia prou, m’havia mirat les cames! Suficient per a somiar durant un parell de setmanes.
I estic histèrica perquè avui és l’últim dia de classe i estic desesperada perquè aquesta vesprada... el veuré potser per última vegada! I aquesta vesprada en classe... (espere que em torne a mirar les cames!) Perquè en vint anys de somnis no he tingut prou de vida.
Mai havia actuat d’aquesta manera, però m’he vist en una situació límit, havia d’anar així si volia aconseguir alguna cosa, almenys ho he intentat. Almenys li he donat pistes. A més a més, estic a final de curs, de carrera, de classes, dels millors moments de la meva vida!!!

I tinc ganes de cridar!!!!

I potser (només potser?) m’estic fent il•lusions inútils, potser tot és mentida, potser ell no m’estima... (Segur!) Però m’assegure a mi mateixa que no deixaré de ser feliç per res del món, que passe el que passe!

Signat: una que tenia vint anys.

(imatges d'internet)

divendres, 15 de gener del 2010

Ajuda a Haití



No canviem de canal,
no mirem cap altre lloc,
no quan moren nens.
No tanquem els ulls davant una tragèdia com aquesta.
Actuem com ens agradaria que feren amb nosaltres.
Plorem amb ells.

dimarts, 5 de gener del 2010

"Raça", cultura i lambrusco


Desprès d'una vesprada de música a casa d'una amiga, li direm Raquel, vam decidir anar a sopar amb les nostres parelles, i allí, en un restaurant d'un simpàtic italià amb simpàtica barba i envoltats de menjars deliciosos i lambrusco tint, de sobte ens vam veure immersos en d'una discussió-conversa d'allò més acalorada. Aquestes són les millors, aquelles converses que aconsegueixen treure les opinions més apassionades que amaguem, les que ens fan pujar una mica el to de veu i les que provoquen que les taules del costat es giren per cotillejar.

No se sap com, vam començar a parlar de les glaciacions, la història de la humanitat, l'home de Neanderthal, l'aparició del llenguatge i altres temes sense resoldre. Segurament la culpa era meva, perquè sense adonar-nos sempre dirigim la conversa cap a temes que ens interesen i, si trobe a algú que em segueixca el rotllo pot derivar la conversa fins a temes insospitats.

El cas és que va sortir el tema del concepte de "raça" i jo vaig treure la part més vehement de mi mateixa defenent la meva postura. Eren tres contra una i no vaig baixar del carro. Però tampoc els vaig convèncer.

No se sap com, i influenciada pels meus estudis d'antropologia encara sense acabar (com es pot comprovar), vaig començar a dir que no era correcte, actualment, la utilització del concepte de "raça", que en el seu lloc hauríem de dir cultura. Bé, més que cultura seria més correcte parlar d' ètnia. Perquè aquest falç concepte es refereix a classificacions d'aspectes o característiques físiques de les persones que no ténen sentit en l'actualitat a causa de la gran variació, mobilitat, migracions, etc. amb que ens trobem. Les meves paraules no van ser exactament aquestes, cal afegir la influència del lambrusco que va aportar algunes variacions a la meva versió, així com falta de vocalització, to de veu inadequat, i no recorde què més.

Així que, tal i com vaig prometre a l'home de la meva amiga, li direm Joan, he buscat l'article que et deia que defenia i demostrava la meva opinió i el meu rebuig cap al concepte i l'existència de "races humanes". Es diu "raza e historia" i és de Claude Lévi- Strauss, antropòleg belga que va faltar fa pocs mesos. En ell explica molt millor que jo la relació entre aquests dos conceptes.

Però també hi ha altres motius per a la meva postura, i d'una part de científics i antropolegs actuals, que intentaré resumir:

- En primer lloc, la diferència genètica que hi ha entre els sers humans actuals és mínima, tan petita que molts biòlegs es neguen a afirmar la existència de races en les persones (no passa com en els gossos, Joan). Es basa en descripcions físiques aparents, sense fundament biològic.

- Em negue a utilitzar la paraula "raça" per la concepció racista de l'ús d'aquest terme que sempre ha tingut. I no vull dir que qui utilitze el terme siga racista, no, ja sé que no, però, per a mi, és més correcte parlar "d'ètnia".

- No es poden classificar les "races" per la falta de rigor i validesa taxonòmica. Les característiques que defineixen les "races" que ningú sap contabilitzar, són imprecises i arbitraries.
- Hi ha moltes més cultures (millars) que "races" humanes (unitats) i, sovint dintre d'una mateixa cultura podem trobar vàries "races".

- En 1950, la unesco va recomanar substituir la noció de "raça humana", considerada no ciéntífica i confusa, per la d'ètnia, basada més en les diferències culturals (llengua, religió, costums, etc.)

- Experiments desenvolupats sobre el cos congelat d'Otzi (la momia natural més antigua que es coneix) indiquen que és gairebé impossible determinar la "raça" d'un individu a travès de la genètica, per tant el concepte de raça és un concepte buit.
- L'intent de definir races implica d'alguna manera la existència d'una puresa racial, exemplificada per individus "tipus" dels quals trobem pocs models. Un blanc hauria de tindre: pell clara, ulls clars, cabell clar i llis, faccions estretes... però jo sóc de cabell castany (les metxes no conten?), arrissat, pell molt morena en estiu, ulls marrons... massa barreja: no encaixe. I tu ets: ulls clars, pell clara, cabell moreno (te pillé!) tampoc encaixes. Aleshores què som nosaltres? Per on tallem? Va, vinga, aquestes són característiques massa superficials com per a tenir-les en compte!

- Els avanços de la genètica indiquen que les diferències genètiques entre grups son biològicament insignificants; existeixen variacions genètiques més clares a l'interior de grups anomenats de la mateixa"raça" que entre altres. No hi ha un sol gen que diferencie clarament una "raça" d'altra. a més a més tota la quantitat de variació genètica present en la espècie humana, es troba en qualsevol població humana i en qualsevol part del món. Això ho he llegit a un article molt interessant que he trobat ací, i també en aquesta notícia.

I crec que ja he explicat totes les meves raons, senyors, espere haver-me explicat millor que l'altra nit i ja que estic, aprofite per demanar disculpes per tots aquells moments en els que em pose insistent en algún tema o que em pose a discutir amb David... encara que ja sabeu que seguiré fent-ho, sempre que hi haja lambrusco, amics i conversa.