Cita


"No podem canviar les cartes que ens han repartit, però encara hem de jugar la partida."

Randy Paush



dissabte, 25 de desembre del 2010

Para querer

           (...)
Los días y los besos
andan equivocados:
no acaban donde dicen.
Pero para querer
hay que embarcarse en todos
los proyectos que pasan,
sin preguntarles nada,
llenos, llenos de fe
en la equivocación
de ayer, de hoy, de mañana,
que no puede faltar.
De alegría purísima
de no atinar, de hallarnos
en umbrales, en bordes
trémulos de victoria,
sin ganas de ganar.
Con el júbilo único
de ir viviendo una vida
inocente entre errores,
y que no quiere más
que ser, querer, quererse
en la gran altitud
de un amor que va ya
queriéndose
tan desprendidamente
de aquello que no es él,
que va ya por encima
de triunfos o derrotas,
embriagado en la pura
gloria de su acertar.*



* Maravilloso acertar éste que se logra no atinando, entre errores.
(Pedro Salinas)

dilluns, 4 d’octubre del 2010

That I would be good

dimarts, 28 de setembre del 2010

Els perills de fer senderisme

Després de dubtar entre un matí de compres a Lleida o anar a fer una passejada tranquil•la pels voltants i disfrutar de la pau que dóna sempre el contacte amb la natura... (Encara que anar de compres també dóna molta pau... però no a la targeta de crèdit, aquesta que és màgica i pots gastar i  no t’avisa fins a dos o tres mesos després)... M’he perdut! Ah si: La meva germaneta i jo, vam decidir fer una ruta de senderisme que, teòricament, només tenia 4 km de camí. Aleshores vaig pensar: “val, no tenim ni idea de fer senderisme, però hem caminat molt per ciutat, i si vaig aguantar un dia 22 km, 4 no és res!!”. I finalment, vam decidir aquesta opció que ens va dir l’escalador, company de pis de Llum... (No és per res, però aquell dia vaig comprendre que els escaladors estan bojos!! I m’encanten eh, que conste, que els trobe molt atractius, però... no em deixaré aconsellar mai més per un!) Centrem-nos en la història, que tampoc es tracta de llençar les culpes a tothom.
Resulta que l’escalador i la seva parella, ens indiquen la ruta que havíem de seguir. Semblava prou senzill: seguir les marques de color groc o vermell. Com en aquell conte, però sense ser miquetes de pa que després es mengen els pardalets. Total, que xino-xano se’n anem Llumeta i jo pel camí, ji ji, ja ja, fes-me una foto aquí, ara allà, mira quin arbre més bonic... ui! un bitxo! Jajaj!
De sobte les marques vermelles ens vam portar a un barranc (les grogues havien desaparegut), i baixarem totes decidides, encara que ens va semblar un barranc molt... xungo! El que hi ha al costat del meu poble té les pedres més petites, en ma vida havia vist roques tan grans i difícils de travessar... Poquet a poquet vam començar a tindre dubtes de si era aquest el camí o no, doncs se suposava que en hora i mitja o dues hores haguérem arribat on l’escalador ens havia deixat el cotxe... Perquè de sobte, hi havia llacs de tolls d’aigua bruta i fastigosa, plena de fang, zapateros (però no polítics, sinó bitxos que neden a les piscines), bavoses, cucs que podrien ser sangoneres, arenes movedisses... Cada vegada era més difícil passar i havíem de pensar com collons escalar les roques per no mullar-nos amb tots els bitxos (lo boniques que eren les sabatilles de Llum de color rosa! Joer!). Jo em vaig preguntar si el senderisme era tan complicat, i la veritat, no recorde haver passat mai per llocs tan adustos, ni tan ... solitaris!
La por ens va envair quan vam comprendre en un moment del camí, o del barranc, que havíem d’escollir entre escalar una roca per no se sabia on, o mullar-nos al bassal d’aigua fangosa i fastigosa... Jo vaig escalar la roca, gràcies a que Llum em va espitjar el cul, que no sabia que pessara tant! però va ser difícil! Joer, ja podria tindre més llocs on agafar-se! I la meva germaneta, després de tres quarts d’hora, es va decidir per mullar-se les sabatilles roses... però van de deixar de ser roses, clar! I amb tots els bitxets allà fugint i dient “socorro monstres gegants!”... En aquest punt ja començàvem a no divertir-nos i a tindre ganes de plorar. On estaven les marques vermelles??!! Ni una! Llavors començarem a tindre visions, i a cada pas ens semblava veure un camí per allà dalt de la muntanya. Així que vam decidir arriscar-nos (tot per no tornar enrere!) i pujar una muntanya. Així, cap amunt. Literalment. Però era molt complicat, perquè els arbres i matolls no et deixaven passar, i hi havia punxes i cosa d’aquesta verda de la humitat que té pels! Però vam aconseguir pujar la muntanya en línia recta! I aquí ens vam portar una gran decepció, perquè no es veia res! Tot era vegetació en estat salvatge per on no passaven ni els rajos de sol. Acollonades de por, fam i set perquè no havíem dinat i eren les quatre ja de la vesprada, de sobte va vindre el que faltava... Vaig sentir el crit d’un porc senglar que ens estava perseguint! I vaig pensar: “merda, a sobre avui m’he posat la colònia que fa tan bona oloreta i segur que li agrada!” I em va sortir una frase terrorífica: “Llum! Corre i baixa la muntanya tot lo ràpid que pugues!!” i les dues corrents, enganxant-nos en totes les rames, tocant ja bitxos i sense fer ascos a res... vam baixar la muntanya, i fins i tot vam haver de fer “relliscada” per una pendent llisa que tenia la muntanya i com si fos un tobogan xiuuuuu, vam baixar fins quasi mullar-nos a les arenes movedisses dels zapateros i vam desfer el camí de roques collonudes fins tornar al principi del barranc xungo dels Pirineus, i plorant vam parar un cotxe que passava per la carretera a les sis de la vesprada per a que ens portara on teníem el cotxe!!
Ah, i en una de les “escalades” que vam fer, em vaig esvarar i em vaig donar una hòstia contra una roca que va fer un soroll impressionant!! Quasi perd el sentit! I això que jo anava avisant a la meva germaneta, que quan et caus, que poses les mans primer... però no havia comptat amb que les mans també rellisquen!

Així que ara estic al llit, dos dies després, amb febra, un ull a la virulé i un morató que va canviant de color segons el temps que fa... Crec que vaig a posar-me un parxe de pirata i dedicar-me a escriure tonteries al blog que és més segur. Directament.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Temps perduts

Sona el despertador i pense:
5 minuts més.
(Però en perd 10)
Espere a que es gele el cafè amb llet:
9 minuts.
Una dutxa:
15 minuts.
Agafe el cotxe,
escolte la mateixa cançó 3 vegades seguides:
6 minuts.

Després passe el dia esperant:
A que s’engegue un aparell,
a que arribe l’hora,
s’esgote una pila,
que vinga un silenci,
es faja la carn,
arribem a un acord,
que acabe la nit.

I així perd temps:
Són aquests temps perduts,
aquests minuts
que sumats fan tot el dia
i que es perden
quan pense amb tu.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Relats Conjunts: Moai

Sóc l’ariki actual del poblat nui-kap dels rapanui, ascendent directe de Make-Make, Deu que va crear el món des dels primers temps de la vida. Aquesta terra pertany als deus antics, així com la nostra sort, que depèn de les gràcies dels nostres avantpassats. He tingut un somni revelador aquesta nit. Un au se m’ha aparegut en somnis, era el Tangata Manu, i m’ha parlat amb les veus dels antics. Necessiten mostres, senyals de devoció per part nostra, perquè ens amenaça un gran perill. Aquest perill té forma humana i arribarà per mar, sobre uns monstres màgics i gegants que s’acostaran a les platges que tant estimem. Els nostres avantpassats estan disposats a oferir-nos la seva protecció a canvi d’aquesta ofrena. Germans, hem de començar a treballar, construirem les seves imatges amb rostres gegants, tan grans que es veuran des de lluny de la mar, i miraran cap a nosaltres, cap a les terres on tenim els poblats, així ens protegiran... Podem utilitzar les pedres de l’interior del Rano Kau, la muntanya de foc, i seran tallades pels millors artesans de cada tribu. Aquestes representacions de pedra posseiran el manà que pertany ara a aquesta terra, a aquest mar. Aquells que gosen ignorar el seu manà, seran maleïts eternament i posseïts pel sentiment odiós de la cobdícia i la destrucció.

dimarts, 31 d’agost del 2010

Escollir entre males opcions

Llegint un article, es comparava la representativitat de la democràcia actual d'aquesta manera:

És com si algú anara a un negoci de menjars, i a les vitrines on s'exposen, només hi hagués dos o tres plats per escollir, i resulta que tots els plats són un fàstic, però no hi ha altra cosa i un acaba emportant-se allò que és menys repugnant per no morir-se de fam. Ens deixen escollir entre allò que s'exhibeix a la vitrina, però abans algú ja ha triat per nosaltres les opcions que devia contenir la vitrina.
Aquesta és una trampa formidable de la democràcia formal: escollir entre falces opcions.
I, com pot el famolenc aconseguir que les vitrines ofereixquen el millor i no el pitjor si ell no està on es cuinen els menjars?
Una de les principals crisis de l'actual sistema democràtic representatiu, consisteix en que l'opció per escollir està restringida per factors que el poble no maneja.
És cert que el poder econòmic sempre ha estat pròxim al poder polític, cercant influir , però mai com ara el poder econòmic va estar tan concentrat ni amb tanta força de pressió i xantatge. Mai com ara el poder econòmic va travessar les fronteres globalitzant al món al seu parer i imposant les seves condicions de sang i foc.
És cert que sempre han existit corruptes, però mai com ara va ser tan evident el diner com a valor central de les societats, descartant qualsevol altra escala de valors i ideologies. Vendre's per diner ja ha passat a ser quasi una actitud de "sentit comú", i el pragmatisme s'exhibeix com una virtud, subestimant l'idealisme com a allò obsolet. La societat del "sálvese quien pueda" i l'individualisme a extrem va destruir el teixit social i la solidaritat, i els pitjors es van establir al poder.
Si els vells valors ja no mobilitzen a ningú, aleshores l'únic factor dinàmic és l'avarícia i tot s'organitza en funció a ella.

"Introducció a la democràcia real"
Guillermo Sullings

dilluns, 30 d’agost del 2010

divendres, 27 d’agost del 2010

Qui som

Seguint la proposta de Xexu, inspirat per l'Anna Tarambana, es tracta d'opinar sobre qui som tots aquells que un dia vam decidir escriure un blog, i també recuperar un post dels que hem pensat alguna vegada però que no han arribat a publicar-se, bé per ser descartats o qui sap per quines raons més... El cas és que m'ha recordat, que fa temps vaig escoltar per la ràdio (o era llegint una revista?) que el món blogaire s'estava convertint en un grapat de gent amb aires d'escriptors o periodistes, que escriuen sense contingut i sense coneixença de les coses, fent mal d'aquesta manera al llenguatge i al sentit comú. Bé, doncs, no sé què serem, però jo he trobat en aquest món un espai on poder expressar-me i trobar idees diferents a les meves, però que també trobe interessants, i que m'ha aportat bones estones, rialles i també he après dels altres. Serem frikis? i què? qui no és friki en aquest món boig!

El post que recupere és una cançó que vaig apuntar a la meva llibreteta que porte al bolso sempre, que se'm va pegar un dia, i vaig pensar en posar-la al blog, però que després vaig descartar posar-la perquè el vídeo té una estètica... estranya, i la cançoneta ja m'ha deixat d'agradar per repetitiva! Però com que és molt estiuenca, allà va!
(Si se vos apega, la culpa de Xexu! ;-)

dimecres, 25 d’agost del 2010

Fer trampes

La majoria de la gent, supose, tenim records emotius on les partides familiars, de jocs de cartes i altres, omplien les vesprades sense escola d’entreteniment compartit. També a la facultat, amb els amics, sovint les classes esdevenen vesprades perdudes (o aprofitades) al bar en qüestió, i els riures substitueixen als silencis i als pensaments que volen sense prestar atenció a les lliçons de vida que ens perdem... Sempre he fet trampes, ara ho puc dir. El meu avi també feia trampes fins i tot al parxís i, crec fermament, que hi ha jocs que exigeixen que algú faja trampes per a que es tornen entretinguts. Perquè si no la partida seria un complet avorriment. I dic “fer trampes” no amb la finalitat d’intentar guanyar, sinó per la simple diversió de fer-les, per l’aventura. Sovint les meves trampes són previsibles, els atacs de riure incontrolats em delaten, però fins i tot quan et pillen és un moment tan... divertit! No sé si els qui pateixen aquests comportaments que podríem dir infantils, meus, s’ho passaran tan bé... de fet, conec a molts que s’enfaden; però s’enfaden de veritat com si el fet de fer trampes fora motiu de pecat capital! Però... no veieu que els tramposos només estem per divertir? Ho fem per vosaltres, pel joc! Si no es poguera fer trampes no seria un joc, seria la vida mateixa, en estat pur. I als jocs, tot està permès.

diumenge, 22 d’agost del 2010

Bous i balcons

Les festes dels pobles poden ser molt divertides... per a alguns. Les del meu ja estan acabant i deixen un repertori d'anècdotes i "cotilleos" prou extens.

Un dels primers dies de bous, va succeïr "un petit incident sense importància", si, perquè ningú va sortir greument ferit... exceptuant tres senyores que no es van enterar que el bou anava solt pels carrers quan elles passejaven tranquil.lament per l'altre costat de les barrenes i, de sobte, se'l van trobar de front.
Hi ha vàries versions que viatgen més ràpides que la llum per les converses de tot el poble. Uns diuen que un bou va agafar a tres dones, versió oficial també dels periòdics. Però altres afirmen amb gran convicció que van ser les tres senyores que van pillar al bou... i el pobret va quedar en estat de "shock" i no el van poder treure per la nit per embolar-lo... La diversió als parlars està assegurada treguent aquest tema de conversa i les bromes que es poden relacionar amb el tema... perquè quan es tracta de fer burla, la gent és molt prolífica, i els dobles sentits no tenen fi...
Després de passar una vesprada de bous per casa de la família, em fa què pensar. L'ambient de bous és... particular. La gent sol estar assomada als balcons o a les finestres per veure els dos segons de passada de l'animal... Bé, d'animals hi ha molts, perquè fins fa poc no m'havia adonat que el fet de "tallar la corda" del bou després d'embolar-lo, és tot un acte de demostració de valentia i que la gent aplaudeix.

Aquella vesprada, el bou anava tan marejat que no sabia per on tirar... Els "valents" el provocaven amb crits per a que es moguera cap a un costat o altre, i l'asfalt del carrer li cremava les potes i el feia sagnar deixant unes senyals de patiment ben clares. A part del rossetó que portava clavat al llom, que alguns diuen que no fa mal, però... heu provat a posar-vos un vosaltres?

Com que aquest bou, estava ja prou marejat i no es movia de davant de casa dels meus pares, la gent va començar a protestar, perquè clar, és totalment injust i motiu de ràbia que l'animalet estiga més temps en un carrer que en altres, perquè tots el volen veure des del seu balcó particular... Com anava diguent, aquest bou ja no sabia ni què era ni on estava, i van tindre que entrar un camió amb un cadafal per a tancar-lo dins, tot estirant-li de la cua, de les banyes, i això si, quan estava ben immobilitzat, tots donant-li cops.

Després van treure una "vaquilla"...  no en tenien prou! I la van embolar ni més ni menys que a la casa del costat! Com?¿ no ho sé, però estirant-li de totes les parts, la van nyugar als barrots del garaig d'algú i li van prendre foc a les banyes, perquè si, perquè fa més bonic. I després encara quedava embolar a l'altre bou, el que estava marejat, per a rematar-lo al final de la nit i menjar-se la seva carn.
Aquesta és la meva visió d'aquest aspecte de les festes, encara que cadascú supose que tindrà la seva pròpia... Això si, una de les coses que m'agraden d'aquests dies és l'aspecte dels balcons:


dilluns, 16 d’agost del 2010

Eppur si muove

"Jo, Galileu Galilei, catedràtic de Matemàtiques en la Universitat de Florència, públicament abjure de la meva doctrina que diu que el sol és el centre de l'univers i que no es mou, i que la terra no és el centre de l'univers i sí que es mou. De cor sincer i no fingida fe, abjure, maleïsc i deteste els errors i heregies abans mencionats, i qualsevol altre error, heregia o secta contrària a la Santa Església."

(Text de l'abjuració arrencada a Galileu, sota amenaça de tortura, el 22 de juny de 1633 pel Tribunal de la Inquisició.)



       (Imatge d'internet)

dijous, 5 d’agost del 2010

Pensaments negatius

“Ves amb compte amb el que penses que pot fer-se realitat”.
Aquesta frase pertany a alguna pel•lícula o algun llibre, on s’experimenta amb el poder de la ment, i possiblement també forma part de moltes teràpies que utilitzen psicòlegs a les seves consultes.
Tots sabem que la potencialitat de la nostra ment és encara desconeguda i sempre estem preguntant-nos fins on podrà arribar aquest poder que sembla tenir, en què esdevindrà o com desenvolupar-lo.
Sovint escoltem dir que els pensaments negatius condueixen a accions negatives. I el mateix passa amb els pensaments positius, que et fan estar de millor humor i orientar-te cap a certa assertivitat. Però... fins on és veritat tot allò? Quin és aquest límit invisible que separa un pensament de la realitat que existeix? O és que... cada vegada que pensem en algú o en un fet, o en qualsevol cosa, només pel fet de pensar-lo i imaginar-lo, fem que existeixca?
Estic recordant ara aquell film basat en la novel•la de Michael Crichton, “Esfera” on, ja cap al final, els personatges descobreixen que tots els pensaments que tenen, tot allò que imaginen, es pot fer realitat... Interessant situació la que es produeix quan se’n adonen que no poden controlar-los, és inevitable que, de tant en tant, la idea d’un monstre terrorífic o un acte cruel se’ls passe pel cap... Deu ser similar el que sofreixen els psicòpates o malalts mentals... simplement pensen en un acte i el realitzen, sense tindre en compte la moral o les conseqüències. I el més curiós de tot, és que és més fàcil, en general, tenir pensament negatius, que no condueixen a res i que no aporten res... i de vegades no ho podem evitar o inexplicablement no volem.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Panderoles

Pensareu que és un tòpic, però els tinc moltíssima por a aquests bitxets... En realitat no sabria dir exactament si el sentiment que em provoquen és de por, de fàstic o d'impuls assassí, però que no és positiu ho tinc clar.
En estiu hi ha com una plaga de panderoles per tot arreu, fins i tot al lloc de treball... i creieu-me que no et deixen treballar, són més descarades... i llestes, molt llestes! Que fins i tot saben volar! I quan creus que has acabat amb elles, es fan les mortes, i resulta que estan més vives que tu!
I em sap greu, perquè tots aquests sentiments contradiuen el meu instint inicial de "tota criatura té dret a viure i blablabla..." i sempre intente recordar l'escena d'una peli (que no recorde el nom) on estaven a un monestir de monjos budistes i li ensenyen a una aprenent a estimar als bitxets... Si, si, molt bonica la peli però jo no puc tocar-los!!
I també diuen (la gent parla molt, i ho dic per mi també) que si tens una fòbia has de perdre la por enfrontan-te a ella i tot això... (en serio? de veritat és necessari "patir" quan es pot "no patir"?)...doncs he estat buscant imatges de panderoles per google, i només de veure la pàgina 1 que surt, se m'han posat els pels i la cua de punta!
Val, doncs, després d'això, he buscat informació sobre elles i resulta que fa 300 milions d'anys que existeixen!! És curiós... Clar, potser per això són més llestes que nosaltres (que jo almenys). A part de la coneguda llegenda urbana que diu que són les úniques que sobreviurien a un atac nuclear, també he descovert que poden viure fins a 3 anys... i aixó és moltíssim si tenim en compte que una mosca només viu 4 dies... Cadascuna pot posar fins a 40 ous... (estic llegint i copiant, si) I també tenen una espècie de verí bacterià que passa del seu "cos" fins a les potes (que ténen pels i tot, ho sé perquè m'he trobat una desquartitzada a la fotocopiadora) i que deixen a tot allò que toquen... Així és que bones per la salut no són. Però clar, d'ahí a creure's amb el dret a exterminar-les... bufff quin dilema! No us heu dedicat mai de petits a matar formigues, només pel fet que hi havien moltes, i després heu pensat: "Però 10 meu! què he fet! sóc una assassina en sèrie!!" ?? Doncs a mi si m'ha passat, i després no se'm va ocorrer altra cosa que deixar-les menjar i regalets per a la casa... és el que té ser contradictòria, que al final ja no saps què fas...

dimecres, 21 de juliol del 2010

Relativitat

Per què solem opinar que la nostra forma de pensar és la correcta i/o que tots pensen igual que nosaltres? D'aquesta manera, quan trobem a algú amb una idea diferent, o inclús contrària a la nostra, ens sorprenem i ens preguntem com és possible... Doncs també és bonic acceptar aquestes diferències sense intentar canviar-les i acceptar que allò que és perfecte per a uns pot resultar fatídic per altres. I que de vegades és correcta una afirmació i la contrària...

dimarts, 13 de juliol del 2010

Independance, cha cha

... I perquè estic farta d'escoltar parlar de futbol, de festivals, de banderes, d'escuts i de colors vermells... Ací us deixe un "Cha cha cha" que m'he trobat a un museu i no he pogut resistir la temptació de cantar i ballar... (al meu estil). Diu així:
"Independance, cha cha tozui e
o kimpwanza cha cha tubakidi
o Table Ronde cha cha ba gagner o
o Dipanda cha cha tozuie.
Assoreco na abako baykani moto moko
Na Conakat na Cartez balinyani na front commun
Bolikanyo, Kasavubu
Mpe Lumumba na Kalonji
Bolya, Tshombe, Kamitaiu
O Essandja, Mbuta Kanxa
Na MNC na Ujeko abazi na PNP
Na African Jazz na Table Ronde
Mpe ba gagner."

diumenge, 27 de juny del 2010

Mel Torme

Des que el vaig escoltar la primera vegada em va enamorar la seva veu, i quan vull moments de tranquil.litat i pau, escolte l'únic disc que tinc d'ell, i que està ja quasi ratllat...
Diuen que abans de cantant va ser ballarí, i que ho feia prou bé, no sé si serà cert o no, però crec que va prendre el millor camí en decidir-se finalment per cantar...

diumenge, 20 de juny del 2010

Llum

Ella és bruna i atractiva. De mirada intensa, fosca, profunda i amb molta força... Et parla i et fa mirar-li fixament els ulls, que t'hipnotitzen i no et deixen apartar la mirada... T'atrapen.
La seva energia no li cap al cos, la desborda, no sap com canalitzar-la i moltes vegades no la utilitza amb saviesa, i es desequilibra. És jove, viva, més viva que cap altra persona que pugues conèixer, i molt intel.ligent, tant que de vegades no se'n adona de les seves possibilitats i dubta (com els savis), i no es creu a ella mateixa, que té tanta llum de vida.
Tot just ara comença a fer-se dona, a comprovar que la vida és dura, i és injusta, però no l'entèn, ella és rebel i té foc a la sang,  a les paraules, als gestos...
Vol moltes coses, però en el fons no sap què és allò que vol, a part de viure i ser lliure.
Té l'ànima forta, però encara no ho sap, i té por.
M'estima, m'estima moltíssim, i jo a ella més encara, perquè és part de mi, i no estic parlant de la sang; aquesta unió és més forta que l'ànima, és de pur sentiment, és indestructible i no coneix ni la distància de l'espai ni del temps, ni la més dura, la dels sentiments, perquè des que va nèixer, em vaig sentir unida a ella per sempre... Ella, tan petita, tan innocent, tan pura, tan bonica... Saps què?      
El teu nom et defineix.

dijous, 10 de juny del 2010

Carme: A la teva ciutat...

el cel és diferent.
Els núvols, vermells
suren en un cel violeta
que lluita per deixar-se pas.
Necessita més lloc,
més res,
més espai,
més a prop...
les ombres
 pinten el reflex
del meu cel blau.

dilluns, 7 de juny del 2010

Comptar

Company,
tu saps
que pots comptar amb mi,
no fins a 2
o fins a 10
sino comptar amb mi.

Si alguna vegada veus
que et mire als ulls
i un raig de llum
apareix als meus,
no t'espantes
ni penses que delire,
malgrat la vida
o pot ser perquè existeixes
tu saps
que pots comptar amb mi.

Si altres vegades
em trobes estranya
sense motiu
no penses que és penediment
igualment
pots comptar amb mi.

Però fem un pacte,
jo vullguera comptar amb tu.
És tan bonic
saber que existeixes,
una se sent viva;
i quan dic això
vull dir comptar,
encara que siga fins a 2
encara que siga fins a 5
no ja per a que vingues a ajudar-me,
sinó per a saber amb certesa,
que tu saps
que pots comptar amb mi.

(M. Benedetti)

dissabte, 5 de juny del 2010

Canviar de veu

M'encantaria. Una veu profunda, forta, intensa, greu, de dona sexy, voluptuosa, dels anys 50... Una com la de Gianna Nanini, amb caràcter, una mica rasposa, però sobre tot amb sentiment. En canvi la meva veu sembla la d'una adolescent... però he estat fent càlculs, i si continue fumant-me dues cigarretes al dia, de tant en tant un "carajillo" o si menys no, alguna coseta que porte alcohol i que no siga aigua de València, que està molt bona, però senta fatal, i sobre tot de nit... Si continue sortint alguna nit i parlant fins les tantes del matí en garitos amb fum i molta calor... durant els matins puc aconseguir aquesta veu!!!
I és que, no em direu que no és preciosa aquesta cançó... Els italians són genials per a trobar la paraula justa, sobre tot quan es tracta d'amor: ells diuen un "colpo di fulmine" quan és amor a primera vista, com un raig que t'atrapa... o també "occhi di sole, bruciano in mezzo al cuore", et cremen el cor... Paraules que en la traducció de qualsevol atre idioma perden valor... Però això és un altre possible tema per un altre post. Avui només pretenia fer-vos escoltar aquesta preciosa cançó que només podria interpretar una veu com la seua, o un violoncel.

dimecres, 2 de juny del 2010

Psicofonies

Era una vesprada qualsevol, una d'aquelles d'estiu en les que no hi havia res a fer i les hores se'ns passaven lentament mentre féiem passetjades pels voltants. Portàvem temps maquinant una aventura de les nostres, una d'aquelles que només es poden realitzar si tens la sort de comptar amb un grup de gent que et segueix i que creu en les teves bogeries. Aleshores vam decidir que aquell seria el moment perfecte pel nostre pla. Un amic del grup vivia a una casa molt antiga, i la gent deia que allà havien viscut dues senyores que havien mort de velles, mentre es gronxaven a una "mecedora"... Després havia llogat la casa la família del nostre amic. Així que vam decidir portar un ràdio-cassette amb gravadora per comprovar si hi havia alguna mena de psicofonies per la casa. Una part del grup vam possar el "rec" a l'aparell i férem temps esperant a un bar que hi havia en front de la casa. Però de sobte, una que va arribar tard es va dirigir a la casa pensant-se que estàvem allí encara i va fer sonar el timbre. Nosaltres vam sortir corrents del bar amb el pensament de que se'ns havia espatllat l'experiment. Però quina va ser la nostra sorpresa quan vam escoltar la gravació... El timbre de la casa ni tan sols es va sentir! Escoltarem gemecs de dues dones majors, plorant, que dèien: "Ahhh, ahhh..." i sospiraven dolorosament, mentre el so d'una cadira que es mou i es balanceja les acompanyava. Una semblant a aquesta:

dilluns, 31 de maig del 2010

Dia del blogaire amb crisi


M'apunte a la solidaritat amb aquells blogs que es troben en moments de crisi creativa... (i qui no??) penjant aquesta imatge, iniciativa que ve des de bloguejat i que proposa el dia 31 de maig com al dia del blogaire amb crisi. El fet d'afegir-me és per la gràcia que m'ha fet la proposta, i també perquè no trobe temps per pensar i escriure, així es que espere no gafar-me a mi mateixa!!

divendres, 21 de maig del 2010

Relats Conjunts: "Les tres veles", Sorolla



Aquest matí de 1903 que ha sortit el sol, he decidit portar el meu cavallet a la mar per pintar, com molts altres matins. Allí puc treballar amb tota llibertat i no em faltarà la llum. Tinc tots els colors a la paleta, però predomina el blanc. És el que més utilitze per reflectir l'enlluernament que produiex el sol dins la mar. L'escuma és blanca, i em permet dibuixar les ones del moviment que trontollen tres vaixells de vela. De sobte passen tres dones que em trenquen l'horitzó. Una porta un nadó al braç i tenen tres cistelles; tres dones i tres veles de vaixell... Crec que dec plasmar-ho al meu quadre. Li faltava alguna cosa, ja tinc moltes pintures de la mar, però aquest estava buit. Per fi trobe quin serà el seu sentit, l'ànima de la meva obra: el tres. Precisament ahir algú em va dir que es necessiten tres punts de recolzament per mantindre's en equilibri... i ara trobe el meu en veure-les passar. De què parlen? riuen? La dona que porta el nadó m'ha vist observant-les i em somriu amb timidesa. Potser sap que la vaig a pintar. La més jove es distrau amb els seus pensaments, segurament al voltant dels seus amors i somnis innocents, irreals... I el tres el completa la senyora de negre, vella, tota saviesa i silenci, sense por, sense pressa...

dimecres, 19 de maig del 2010

Punt Zen

Diuen que si mires a aquest punt i contes fins a 12 et tranquilitzes... Encara no he tingut temps de provar-ho, però la veritat és que sí que em fa molta falta en aquests moments. No sé si serà molt efectiu, en quan ho publique pense fer-ho seriosament, perquè jo no sé què tindrà la primavera que em deixa en un estat insoportable! No m'aguante ni jo mateixa!
Encara així, pense que res no pot superar l'efecte que em produeix mirar el color de la mar i escoltar-la...

dilluns, 17 de maig del 2010

The top

Hi ha persones que són genials, que estan amb tu, et ballen l'aigua, que t'alegren el dia, que et riuen totes les gràcies (encara que no les tingues), que t'escolten i ajuden quan hi ha problemes, que disfruten compartint alegries, que per alguna raó que no es pot explicar són especials, que et motiven per a seguir vivint en aquest món tan estrany...
Quan pense en aquestes persones, em ve al cap sempre aquesta cançó...
... i els la cante.

dimarts, 4 de maig del 2010

Un passeig pel voltant


No pensava que podria resistir 22 km caminant per la muntanya, amb pluja, i un sól d'allò més escarpat... Però ho vam aconseguir!!!
El millor de tot va ser poder disfrutar de la companyia, d'anar caminant parlant, riguent de la vida i poc a poc, sense adonar-nos anàvem fent camí.
I poder descobrir coses noves a la meva terra, noves olors i paisatges... sovint no apreciem els detalls que tenim a prop perquè sempre intentem anar més enllà: pensar en futur, mirar lluny... Quan el més important i bell està aquí i ara, ben a prop, i no ho veiem.

dissabte, 1 de maig del 2010

Trolololo


I és que, quan arriba el bon temps és fàcil sentir-se així de feliç, i més quan arriba el cap de setmana i ens proposem fer muntanyes de coses, aprofitant a més a més que és festiu... Ens donarà temps per fer tot allò que volem? Podrem llegir, descansar, passetjar, estudiar, fer esport, fer neteja i recuperar-nos per al dilluns?? Què heu planejat vosaltres per a aquest cap de setmana? O no heu pensat res, cosa que també està bé per a fer allò que més ens abellixca en cada moment? No sé, però davant les notícies tan negatives que hi ha, el "panorama" polític que ens ve a sobre i tot el que va a empitjorar, més val que ens despertem obrint les finestres, deixant entrar el solet i, mirant la mar, cantem alguna cosa així com: trolololoooooo...

dilluns, 26 d’abril del 2010

Parlant-me de tu, Raimon

Divendres passat vaig estar a un concert de Raimon, i em va captivar amb aquesta cançó. De fet em va captivar tot ell, cantant amb la mateixa vitalitat, passió i veu de sempre i commovent al públic que tenia guanyat absolutament. M'encanta quan poses la cama dalt de la cadira per a tocar la guitarra i cantar "Al Vent!" amb tot el gest de força i de ràbia. Aquella nit, es podia sentir en silenci com tots cridavem per dins, però a veu baixeta, amb tu i dèiem NO, NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN.


Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i aquests ocells que van de branca en branca
i el sol ixent i la llum que em desperta
van parlant-me de tu,
van parlant-me de tu.
Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

La mar de blau, per moments tan ombrosa,
la mar de verd, tan bella i perillosa,
la mar de gris, que es vol majestuosa,
la mar d'acer, tan entremaliosa
va dient-me el teu nom,
va dient-me el teu nom.

Si vols present, t'ompliré de carícies.
Si vols records, t'oferiré els més bells.
Si vols futur, t'ompliré d'esperances:
vull viure el temps ben acordat amb tu.

Tots els colors de la terra i de l'aigua
que són suaus en aquesta hora incerta,
i el sol ponent d'aquest dia que es cansa
i el vent llebeig que ha vingut a la tarda
van dient-me el teu nom
van parlant-me de tu.

diumenge, 25 d’abril del 2010

25 d'abril de 1707

No puc passar el dia d'avui sense recordar el trist final de la Batalla d'Almansa; aquella que ha estat oblidada per molts valencians, que no dónen importància al fet d'haver perdut els furs i tot allò que teníem fins aleshores i que ens van arrebatar amb els decrets de Nova Planta. Aquells que els dóna igual pertànyer a uns que altres, que acepten allò que els han venut com a bandera o com a llengua que no existeix. Aquells que es consideren més valencians que nosaltres, que ens miren com a traïdors i que ens insulten. Doncs bé, estic cansada de discutir amb vosaltres, però no em fareu canviar d'opinió, perquè encara quedem  alguns que sí sabem quins són els nostres orígens i no pensem oblidar-los. Encara que no ho entengau. Encara que vos repatege les entranyes que pensem diferent.

dijous, 22 d’abril del 2010

Penjat al frigorífic

dimarts, 20 d’abril del 2010

Relats conjunts pel Parc Güell

No és un drac. És una iguana verda. La tinc al saló, a la seva casa dins la meva casa. Me la vaig portar després d'un viatge a Sud-Amèrica i ja no m'he pogut separar d'ella. M'agrada sentir la seva mirada no-humana, que recela sempre dels qui ho som, i giravolta entorn seu esperant trobar algun perill. Quan aìxò passa la trobe inquieta i tremolosa. Aleshores passege els dits per les escates espinals que té a l'esquena, suaument, i es relaxa. Sovint la solte per l'hivernacle que hi ha al jardí, perquè li agrada estar als arbres i a prop de l'aigua. I sol, sobretot li plau la llum del sol. Això és precisament l'únic que tinc a la meva vida, perquè no puc suportar la presència de cap persona. No m'agrada parlar, ni rebre companyia, i envoltada de gent em sent com ella: intranquil·la i desconfiada.
Aquest matí, que he sortit, he vist una al Parc Güell i m'he vist reflectida en ella. Vigilant, quiescent, sotjant els dies que passen i els vianants que se'n van, però indiferent. De sobte algú m'ha donat un toc a l'esquena i, en girar-me, m'he encegat mirant el sol. Només he sentit una veu dolça i greu que deia:
- T'ha agradat aquest drac, veritat? fa molt que l'observes.
- No és un drac. És una iguana verda.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Acte d'Homenatge a les víctimes del franquisme

Notícia d'última hora:

"L'Ajuntament de València prohibeix interpretar La Muixeranga i l'Himne de la República en l'acte d'homenatge a les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes de Cementiri de València, que es es celebrarà el diumenge 18 d'abril a les 12 hores en el Cementiri de València.

En una comunicació enviada per fax el mateix diumenge, aprova l'acte condicionat que no s'interprete la música per a no "torbar als altres visitants" ja que "el Cementiri està obert a persones de diferents ideologies i confessions". Si és així, no ens expliquem com la capella del cementiri, de culte catòlic, està dotada d'altaveus exteriors de gran potència que obliguen a totes les persones que es troben en el cementiri a escoltar els resos, misses i litúrgies de l'església catòlica.

Aquesta prohibició no pot interpretar-se més que com un acte de censura per part de l'Ajuntament a l'homenatge a les víctimes del franquisme que a més coarta la llibertat d'expressió .

Primer instal·len un monòlit als feixistes sobre la fossa comuna, ara prohibeixen interpretar la música en homenatge a les víctimes."

I diuen que no són feixistes?

diumenge, 18 d’abril del 2010

Sobre la puntualitat, el lladre del temps

Fa molts anys que porte discutint amb la gent sobre les meves teories que, sovint, no són molt lògiques, però per això fidelment les segueixo. Una d'aquelles és sobre la impuntualitat, un defecte més dels que acumule en la meva existència i causa de moltes discussions. Si, almenys ho reconec i admet: sóc impuntual, i amb tota l'alegria i honor de ser-ho. I a més a més, confessaré que en realitat no trobe que siga un defecte, sinó un signe de consideració cap a la intimitat dels altres.
Abans de que comenceu a posar carases estranyes i tanqueu la finestreta o inclús la pantalla pensant que sóc una impresentable (cosa que, probablement, és certa), faré una senzilla aclaració.
Al treball sempre s'ha de ser puntual, clar, però si us fixeu no ho sóm, perquè sempre arribem abans d'hora! (partim del supost de que tots sóm responsables). Però ha de ser així. I per què? Doncs com diu una companya meva "perquè per a això et paguen".
Una vegada ha quedat clar aquest punt, seguiré amb la meva teoria.
La impuntualitat és un signe de relaxació de la vida, que pense que s'ha de mantenir. Perquè ja vivim a un món estressat des del moment mateix que sona el maleït despertador. Per a què amargar-se més la vida?
Per exemple: Ens trobem en un dia de festa i quedes amb amics per a passar una bona estona sopant a casa i després parlar, riure, i el que siga que puga passar després. Si quedem a ma casa, per favor, no sigueu puntuals perquè segur que no ho tinc tot preparat. Sempre falta alguna cosa: o la sal o una llima o el vi que se m'ha oblidat comprar. (Una vegada vaig convidar unes amigues, les millors, a sopar truita de creïlles i quina va ser la meva sorpresa quan em vaig adonar que no tenia creïlles! ni ous!!) I, amics, si arribeu tard no passa res! Jo no m'enfade, perquè jo també arribe tard i sé que sempre a l'últim moment abans d'eixir de casa te'n recordes de que no has tret la roba estesa, o estaves escoltant una cançó preciosa i has d'esperar a que finalitze. I en aquests deu, quinze minuts que arribeu tard, jo puc aprofitar per a planxar el muntó de roba que sempre està ahi, com una presència eterna, o llegir l'entrada d'algun bloc amic, posar un comentari, jo qué sé... Hi ha tantes coses per fer! Per a què anem a deixar de fer-les si arribant mitja hora abans molestem!
Ara bé, una altra cosa ben diferent és quan quedes amb algú enmig del carrer o a un lloc incòmode (per exemple: baix d'un pont, a unes vies del tren o a un creuament de carreteres perilloses) i el retard és prou gran. Aleshores si, entenc que s'enfadi l'altra persona. Encara que, si ho pensem bé, sempre hi ha alguna cosa bona que et pot passar mentrestant i d'aquesta manera la persona impuntual et faria un favor! Imagina que just en aquell moment, algú passa per davant teu, et somriu, i ... descobreixes els meravellosos avantatges de la impuntualitat.
Per totes aquestes raons, i moltes més que encara no comprenc, m'afegeixo a la teoria de Lord Henry quan diu que "la puntualitat és el lladre del temps".
I espere que, si alguna vegada quedem i arribe tard, no s'emprenyeu amb mi, perquè serà inútil, després haureu de treure-vos l'emprenyamenta i jo continuaré essent  impuntual.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Viure per res o morir per alguna cosa...

He après que ningú no és perfecte...
fins que t'enamores.
He après que la vida és dura...
però jo ho sóc més!
He après que les oportunitats no es perden mai...
les que tu deixes escapar les aprofita un altre.
He après que quan sembres rancúnia i amargura...
la felicitat se'n va a un altre lloc.
He après que hauria d'utilitzar sempre bones paraules...
perquè demà potser me les hauré d'empassar.
He après que un somriure és un mètode econòmic...
per millorar el teu aspecte.
He après que no puc escollir com em sento...
però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que quan el teu nadó t'agafa el dit amb la seva maneta...
et té enganxat a la vida.
He après que tots volen viure al cim de la muntanya...
però totala felicitat esdevé mentre hi puges.
He après que és millor donar consells només en dues circumstàncies...
quan són demanats i quan en depèn la vida.
He après que com menys temps malgasto...
més coses faig.


*Aquest és un d'aquells correus "Fw:" que normalment esborre sense llegir, però que, per casualitat vaig veure i em va agradar. Per no oblidar-lo l'escric aquí. Espere que us agrade.

dijous, 15 d’abril del 2010

La Primavera de Vivaldi

Val, ja ho sé, és una típica audició d'aquests dies, i segurament tots i totes esteu farts d'escoltar-la (jo també). Però us propose que fem un joc. Anem a fer un dibuix musical mentres escoltem aquesta melodia! ("ooohhh" s'escolten unes veus al fons). És molt senzill, només heu de seguir aquestes indicacions mentre dibuixeu i escolteu a la vegada. Si voleu, podeu enviar-me després la vostra obra d'art i la penjaré per aquest espai.
Comencem, doncs:

1- Agafa paper o paint.
2- play.

3- El primer que hem de dibuixar és una clau, que serà "La Clau que obre les Portes de la Primavera".
4- A continuació, si us fixeu sona el tema principal, primer forte i després piano. Cada vegada que apareix aquesta melodia, hem de dibuixar una lletra de la paraula "Vivaldi". Per tant escrivim: "VI".
5- S'escolten a continuació els ocells. Els dibuixem.
6- Torna a sonar el tema principal: "V"
7- Ara el que sents és un riu que baixa de dalt les muntanyes i va seguint, poc a poc, el seu camí cap al mar, on va a morir.
8- Tornem al tema principal: "A"
9- De sobte apareix un núvol (o dos) i comença a ploure, plou molt molt, i cauen trons també!
10- Tema principal: "L"
11- Ara tornen a aparèixer els ocells. Podeu imaginar en aquests moments tot allò que vullgueu, i dibuixar-ho. Però no us encanteu perquè...
12- Acaba la melodia amb el tema principal que sona dues vegades: una fort ("D") i una altra piano ("I").

I ens queda, per fi, un bonic dibuix musical!
(Em mostres el teu?)

Aquesta és la versió de Joan:
Qué xulo!

dimarts, 13 d’abril del 2010

Tens un amic



Si et sents trist i emboirat
i necessites una ma
si les coses
les coses no et roden bé.

Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
com un raig de llum
dins la teva foscor.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer es dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic.

Si la boira t'en revolta
i els núvols tapen el cel
i un vent fred del nord
sembla gelar-te el cor.

Tanca els ulls i pensa en mi
que prest jo seré aquí
tocant la porta
a punt d'entrar.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer es dir-ho
i vindré de cop, saps cert
es esperançador saber que tens
amics.

La gent pot ser indiferent
quen sofreixes t'ignoren
no perdis mai el coratge
no et desanimis.

Digues baix el meu nom
i on sa vulgui que estigui vindré
de seguida
a fer-te costat.
Primavera, estiu o tardor
tot el que has de fer es dir-ho
i vindré de cop, saps cert
que tens un amic.

tens un amic
tens un amic
tens un amic
en mi tens un amic

(Font: musica.com)

dilluns, 12 d’abril del 2010

Avui vaig a posar-me guapa

(imatge d'internet)
Avui vaig a posar-me guapa.
No pense escoltar cap consell ni comentari respecte a l'estil de vestir. Res de maquillatge ni pentinats repensats perquè vull sentir el vent. Em faré la sorda quan em diguen "arregla't, que vas feta un desastre", "posa't faldeta" i leggins que et deixen el cul a l'aire i escot, sobre tot escot, amb la intenció d'agafar un refredat. Em faré la cega a les mirades de dalt a baix que moltes vegades em dediquen companyes de treball.
Avui vaig a posar-me guapa de veritat i em posaré allò que em dóne la gana. Aquella camisa llarga (que em tapa el cul) i ampla (que em tapa la panxa), sense escot. Aquells pantalons normals, còmodes, que es dobleguen i em deixen asseure al terra per contemplar els núvols tranquil.lament. Les sabates "xafa-merdes" que diuen ací (les que més m'agraden i que no agraden a ningú!), i que "corren molt", i amb elles puc passar pels descampats i per les dreceres i camins més bonics, i puc ballar el "Maketu metu me-pa-pa" amb els nens sense preocupacions. Vaig amb les mans netes i obertes per agafar flors si em trobe alguna.
Els ulls oberts per si em trobe un somriure (que siga d'un xiquet).
Les sabates no combinen amb el bolso, i què?
Així és quan em sent més guapa.

dimarts, 6 d’abril del 2010

Cavalleria Rusticana


La primera vegada que vaig escoltar aquests sons, va ser a la part final de "El Padrino III", i recorde que em va emocionar molt, em va encantar. Després ja vaig saber que pertanyia a l'òpera Cavalleria Rusticana, de Mascagni, concretament a l'Intermezzo. El disabte passat vaig tindre l'oportunitat d'escoltar-la en directe i vaig poder comprovar que quan sona, tot es paralitza deixant pas a la música que ho ocupa tot. És en aquests moments quan deixes de pensar i la ment es concentra només en melodia. Si el cel existeix, ha de ser molt semblant.

dissabte, 3 d’abril del 2010

Ciència i prejudicis

És cert que al llarg de la història s'han inventat moltes falses veritats o simplement s'ha seguit la tendència més acceptada per la societat del moment. Però el que va passar amb l'anomenat "home de Piltdown" em sembla un gran frau de la humanitat, un exemple d'allò que l'home és capaç de fer per tal de justificar la seva intolerància i prejudicis.
Un exemple de proselitisme en aquest aspecte va ser l'aparició d'un espectacular fòssil que va esdevenir l'esglaó perdut del primer homínid. El crani era gran, equiparable al de l'ésser humà modern, però la mandíbula era molt primitiva, semblant a la d'un orangutan o un goril·la, excepte per la forma en com s'havien desgastat les dents, típica dels éssers humans. Aquests fragments van ser trobats al 1912 per Charles Dawson, un arqueòleg aficionat, a la localitat anglesa de Piltdown. Un paleontòleg molt prestigiós en aquell moment, anomenat Arthur Smith Woodward, el va recolzar i li va otorgar certa notorietat a l'assumpte, doncs aquest crani demostrava la seva teoria.
En aquells temps dues hipòtesis pretenien explicar l'orígen del primer homínid: una afirmava que aquest va aparèixer per primera vegada a l'Àfrica, i l'altra que era europeu. Evidentment, aquesta era la que defenia sir Arthur Smith. (Com podia ser el primer home d'orígen africà, si d'allí venien els esclaus!).
No obstant, molts paleontòlegs sospitaren d'aquest fòssil, del qual, a més a més, i a causa de la "fragilitat" de la peça original, no es deixaven examinar més que les còpies fetes amb un motle.
De forma inexplicable, no va ser fins 41 anys després quan es va confirmar, de forma accidental, que el fòssil de Piltdown era un frau. Algú va llimar la mandíbula i els canins d'un orangutan per a reduïr-los, i va unir els restes al crani d'un ser humà. Es sospita que l'autor d'aquesta mentida a la humanitat, va ser Martin Hinton, conservador del Museu d'Història Natural de Londres. Però jo pense que estaven tots implicats en la trama.

Aquest fet, és un gran exemple de com poden influenciar els esquemes previs i els prejuicis en la ciència. Aquest especímen quadrava perfectament amb la intuició comú sobre el paper que tenia l'intelecte. Demostrava clarament que l'evolució cap a la humanitat passava primer per la consecució d'un gran desenvolupament mental, amb la prova tangible d'un crani gran. A més a més, que aquest primer home fos europeu, i anglés, cobria un panorama del tot satisfactori per a molts "civilitzats".
No obstant la veritat és que la ciència ha demostrat que els primers homínids tenien un cervell similar en tamany al d'un ximpancé i vivien a l'Àfrica oriental. "Eppur si muove".

(Imatges d'internet)

"Senderos de la Evolución Humana", Camilo José Cela Conde y Francisco J. Ayala.

dilluns, 29 de març del 2010

Un regalet del Gran Joan!

Arribe a casa quasi a les deu de la nit, cansada de treballar i de totes les activitats en les que estic ficada, quasi sense veu ja i em trobe amb un regalet de Joan, que m'ha alegrat el dia. Moltes gràcies!

(Ja m'agradaria semblar-me un poquet a l'heroïna de l'espasa... )
I ara, com tot premi virtual,  he de respondre a unes preguntes. (Ho faré el millor que puga, ejem...)
1. Heroïna preferida: la meva iaia, amb 93 anys i una vida de novel.la.
2. Tres coses per les que no et resistiries:
- Un gelat a la fontana di Trevi. (De maduixa).
- Una nit amb el matalàs al terrat. (quan tenia terrasa, clar. Ara és impossible al meu balcó de mig metre quadrat... A no ser que siga a un hotel o a casa d'algú... però clar, després d'escriure les meves intencions ja ningú em convidarà...)
- Una reunió nocturna "amb les del casc".
3. Dir alguna cosa d'un valor incalculable: la música.
4. Quines són les coses que més valores o t'agraden d'un blog: Tenir l'oportunitat de conèixer a la persona que l'escriu en cada paraula que combina, cada imatge, cada so. Llegir un poc més enllà de les paraules i entendre les seues preferències, aficions, opinions. M'agraden els blogs que et fan pensar després de llegir. Els que t'ensenyen coses noves i els que són agradables a la vista.

I ara el que he de fer, supose, és passar-lo a tres blogs més... Els escollits serannnnnn:

1. Bertha, per "Mis recuerdos de ayer y de hoy"
2. Goyo per "Goyadas"
3. Irianesh, com no!

Però espereu espereu, que ací no acaba la història.... (jejeje... ara bé la venjança de l'espasa màgica!!!)
Com, per casualitat, tenia un regalet més esperant a que el passara, ací va!!!!

Les normes d'aquest premi són:
1. Publicar les regles. (Val, val, ja ho estic fent, ai quin stress)
2. Posar en dubte les regles i acabar fent el que es desitge.
3.  Entregar-lo a les persones que ho mereixquen segons el vostre criteri.
Joan! ho sento, és per a tu, t'ho mereixes!
4. Informar amb un comentari, correu o bengala, o allò que us semble més efectiu. (Ara vaig al teu super-blog).
5. Escriure al vostre blog 5 coses que us agraden.
(Però... amparada segons la regla número 2 i, tenint en compte que ja he contestat prou preguntes al premi anterior, posaré només una cosa de les que m'agrada i que vaig a fer ara mateix: descansar!)

divendres, 26 de març del 2010

Una nit al Liceu

Era ja prou tard quan il dotore Dulcamara va accedir a fer un bis de la seva alegre melodia. Tot el públic de la platea estava de peu, aplaudint amb sonoritat, sobre tot després de veure com el baríton anava regalant petites ampolles d'elisir d'amore a la gent.
La meva germana i jo aplaudirem tant que les mans ens feien mal. Era la primera vegada que assistíem a una òpera en directe i estàvem emocionades. Les notes de l'òpera de Donizetti se'ns havien quedat clavades al cap i encerclaven tots els nostres pensaments. Cantant la cançoneta de la Nina Gondoliera e il senator Tredenti, ens dirigirem cap als serveis, només per fer temps, ja que no teníem ganes d'abandonar la màgia que es va quedar surant a l'aire en acabar l'espectacle. El públic, poc a poc, anava abandonant la sala.
Jo era el senator Tredenti:
«Io son ricco, e tu sei bella,
io ducati, e vezzi hai tu:
perché a me sarai rubella?
Nina mia! Che vuoi di più?»
I la meva germana contestava:
«Quale onore! un senatore
me d'amore supplicar!
Ma, modesta gondoliera,
un par mio mi vuò sposar.»
I després les dues:
«Idol mio, non più rigor.
Fa felice un senator.»
«Eccellenza! Troppo onor;
io non merto un senator.»
Emocionades ens vam tancar als banys i vam  aprofitar per posar-nos al dia dels nostres amors i desamors de la vida, fumant d'amagades. Així va anar passant el temps, volant, com en els millors moments, fins que vam decidir sortir.
Però alguna cosa estranya havia passat, perquè de sobte al passadís no hi havia llums.
«Adorata barcaruola,
prendi l'oro e lascia amor.
Lieto è questo, e lieve vola;
pesa quello, e resta ognor.»
Vam baixar a l'entrada, i tampoc hi havia ningú. Els llums estaven apagats i no se sentia cap soroll, a part de les nostres veus. Perfecte, vam pensar, aprofitarem per fer fotos de la sala d'actes i l'escenari. I, intentant passar desapercebudes ens vam anar amagant del personal que encara quedava revissant l'edifici.
Arribat un moment, ja no es va sentir res. Cap veu. Silenci.
Durant una estona tot el teatre va ser per a nosaltres, ens vam vestir amb disfresses i vam tocar tot el que ens vam trobar, encantades de la sort que havíem tingut, doncs ja no podríem sortir fins el dia següent.
A l'escenari, vam representar de nou l'òpera però en una versió còmica que ens vam inventar. El públic erem nosaltres dues, i ens teníem guanyades.
Quan ens vam cansar de fer tontades i de posar-nos en la pell dels artistes, vam seure als seients que abans havíem ocupat per descansar una estona.
Assegudes i recuperant el compàs normal de la respiració, de sobte vam sentir que no estàvem soles. Enmig de la foscor de la sala, es podia sentir la respiració d'algú. Lentament vam girar l'esguard al nostre costat. No estàvem soles! Al nostre costat van aparéixer persones ocupant tots els seients de la sala. No hi havia cap butaca lliure. Aforo complet d'espectres d'ulls grisos i pell transparent.
La por ens va paralitzar durant uns minuts. Ens vam agafar de la mà intentant dominar les ganes d'eixir corrents d'aquell lloc que en un no res esdevingué aterrador. El públic em va recordar als ballarins de Thriller. Tots ens miraven com si aquella situació no fos totalment surrealista. De sobte el telò de l'escenari es va alçar i una veu en off ens va informar de que a continuació es representaria la primera opera que estrenaria el Liceu: Norma de Bellini, i amb artistes catalans. Va dir la data: 3 de febrer de 1838.
Ens vam fixar en el vestuari dels espectadors que ocultava gran part del cos dels espectres que ens envoltaven. No vam gosar moure un dit durant tota l'actuació, amb la por tatuada a les nostres venes i els sentits paralitzats per la situació.
Quan va finalitzar, tot el públic es va posar de peu, com abans, i nosaltres els vam imitar, aplaudint més fort encara. Només fer la reverència els artistes tot va tornar a quedar en silenci. Els espectres es quedaren paral·litzats mirant-nos fixament. Era estranaya aquella sensació: 2.286 parells d'ulls grisos es dirigien cap a nosaltres. La veu en  off tornà a parlar:
- Ara actuareu vosaltres, és el vostre torn.
Era una veu sobrenatural, amb molts armònics, d'home, però com si parlaren a la vegada cinc persones amb el mateix timbre de veu. Aquelles cinc veus clonades ens posaven la pell de gallina i  vaig sentir unes pesigolles a la nuca que no em van fer gens de gràcia.
Li vaig estrènyer la mà a la meva germana i ella em va mirar. Com sempre, ens vam entendre sense dir res. Ens vam posar dretes i començarem a caminar cap a l'escenari. A l'últim moment, vam fer un crit juntes i vam començar a córrer com mai ho havíem fet.
Encara no sé com vam trobar l'eixida d'incendis, però de sobte ahí estava. Efectivament va ser ben fàcil obrir-la espentant la palanca vermella.
Per fi ens vam veure lliures d'aquell ambient fantasmagoric i vam poder respirar l'aire pur de la nit.